07 de Novembre de 2009

Intervencionisme social i crisi

Com va dir Margaret Thatcher:

El problema del socialisme és que eventualment la gent a la qual li puges els impostos, es queden sense diners.

Vull fer una analogia entre l'intervencionisme social i la crisi financera:

El sistema bancari funciona prenent risc de liquidesa (entre altres riscos): dóna diners a llarg plaç, i es finança a curt plaç. Degut que els interessos a llarg plaç són normalment més alts que els de curt plaç, el sistema bancari guanya diners amb la diferència dels tipus.

De la mateixa manera, molts inversors guanyen diners comprant actius il·líquids que donen un alt interès, i es financen a curt plaç a baix interès.

En principi, aquest procés està molt bé, mentre mantinguis suficient capital per si un dia hi ha pànic al mercat i et costa finançar-te a curt. Bona part de la crisi ha estat deguda a que els bancs s'han apalancat massa, i no tenien prou capital per a eixugar les pèrdues que tenien pels seus actius il·líquids, i en tenir un apalancament tant alt, ningú els deixava diners a curt.

L'intervencionisme social és semblant: en un sistema impositiu progressiu, la majoria dels ingressos de l'Estat provenen de la minoria dels rics. Els governs tenen normalment la pressió política de fer promeses a llarg plaç (pensions per a la gent gran, treballs de per vida als funcionaris, ...) que estan finançats amb ingressos a curt plaç (els impostos recollits durant l'any). Els governs intervencionistes, doncs, creen obligacions a llarg plaç, basades en extraure diners a gent que pot estar allà en el futur ... o no.

Fet de manera mesurada, el sistema té sentit, i m'agrada. Però si es fa de manera exagerada (i això acostuma a passar, com va dir na Margaret Thatcher), pot ser que els ingressos a curt, durant un any, siguin molt menors dels esperats, i això crea problemes de finançament molt seriosos, que posen en risc la societat en conjunt.

A més, llavors el govern té l'incentiu de pujar els impostos, que incentiva els rics a fugir del país (o defraudar a l'Estat), el que redueix la recaptació.

Crec que nosaltres hem passat el límit d'allò raonable, i estem bordejant la zona perillosa. Només cal veure els informes de la Comissió Europea, que posen el dèficit fiscal espanyol a la zona del -12% en 2009, 2010 i 2011. I el Pacte d'Estabilitat i Creixement posa un topall màxim del -3% el 2012. Podrem passar, de veritat, d'un -12% a un -3% en un any, després de tres anys sense millorar ni un únic punt porcentual?