21 de Maig de 2009

Grans idees, grans solucions

Avui comentaré un article força interessant que ha aparegut a  http://www.voxeu.org/index.php?q=node/3444

L'article tracta el fascinant tema de la política monetària. Suposo que molts considereu això ben avorrit, però en el fons és la eina més potent que tenim com a societat per a alleujar les conseqüències nefastes d'una crisi econòmica.

Resumeixo el contingut de l'article:

La eina tradicional d'un banc central són els tipus a curt (un dia) que els bancs fan servir per a prestar-se diners entre ells. Als Estats Units, aquest tipus es diu Fed Funds rate. Un banc central té la capacitat, via la compra i venda d'actius (bonus del Tresor americà) de fixar els Fed Funds on vulgui. La idea és que el banc central voldrà uns tipus baixos quan hi hagi crisi -per tal que sigui barat i fàcil per a les empreses i famílies demanar préstecs que reactivaran la economia- i voldrà uns tipus alts quan hi hagi una inflació alta i la economia estigui anant "massa" ràpida -per tal que alguns projectes no es portin a terme degut a costos de finançament massa elevats-.

Ara bé, quan el banc central "abusa" d'aquesta eina, pot ser que la munició se li acabi: quan els Fed Funds arriben al 0% o proper (com ara).

Hi ha hagut propostes per a evitar aquest problema, i ja n'havia parlat en aquest blog d'alguna. Però aquest mateix article porta la discussió a un altre nivell, reconeixent que un banc central té una altra eina a la seva disposició: les reserves.

Les reserves són els diners que els "grans bancs" que negocien directament amb la Fed han de mantenir a la "caixa forta" de la Fed (en realitat, són només entrades electròniques). En comptes de demanar que un banc només pugui donar préstecs amb diners que han estat abans dipositats (assegurança al 100%), com a societat permetem als bancs que donin molts més préstecs que no pas diners tenen dipositats a les seves "caixes fortes". Això s'anomena multiplicador, i vol dir que els bancs "creen diners".

Tradicionalment, les reserves no paguen interessos. Per tant, els bancs tenen l'incentiu de tenir com a reserves només el mínim legalment requerit (diguem un 10%). La resta de reserves les treuen d'aquest compte amb el banc central, i les fan servir, per exemple, per a donar préstecs, que els donaran un rediment, no com les reserves.

Però la Fed va passar a pagar interessos per les reserves. A més, va anar baixant els Fed Funds, fins que tots dos interessos es van igualar (o fins i tot capgirar). Llavors, quin incentiu tenen els bancs per a posar els diners en moviment? Cap. Els diners creats pel banc central mitjançant el procés de quantitative easing (imprimir diners a tort i a dret) no aconsegueix el que es proposa -incrementar l'activitat amb els nous diners, que es fan servir per a donar nous préstecs a empreses i famílies- sinó que es queda mort de riure a la caixa forta del banc central (tot i pagant interès als banc propietaris de les reserves).

La proposta de l'article és, doncs, no només no pagar interès per les reserves, sinó fer pagar als bancs per mantenir reserves. D'aquesta manera, tindran l'incentiu de posar l'excés de reserva en funcionament, donant préstecs a empreses i famílies. I només quan la economia torni a funcionar bé altra volta, es podran convertir les reserves altra volta en actius que no paguen interessos.

En resum: aquest article "descobreix" (no descobreix res, perquè tot això que dic ja se "sabia", però ningú ho havia fet notar explícitament) que un banc central té en realitat dues eines, i no una: a més dels tipus a curt, té els interessos de les reserves. I ara sembla un bon moment per a fer servir la segona eina, fins ara no utilitzada.