29 de Març de 2009

Fracàs educatiu a Catalunya

Un article interessant sobre la educació a Espanya

http://www.magisnet.com/noticia.asp?ref=4842

En podem trobar una aplicació pràctica a Catalunya. Primer, unes gràfiques i unes xifres:

El primer comentari, ja fet a l'article, és que la UE considera un 10% de fracàs escolar l'absolut màxim per a classificar un sistema educatiu com a "acceptable". A Espanya, només les nenes de tres províncies espanyoles (Soria, Gipuzkoa i Asturias) estan per sota d'aquest llindar. Cap província és capaç de baixar del 10% pels nens (Gipuzkoa és al 15.1%).

És a dir: el sistema educatiu espanyol és un absolut desastre, s'agafi per on s'agafi. S'ha de llençar a la paperera, acomiadar a qui faci falta, i començar de nou.

Respecte Catalunya, les notícies són extremament dolentes. Podem veure al primer mapa, corresponent al 2002, que Catalunya era a la zona "segura". A 2006, ja no és així: Catalunya ha empitjorat notablement.

Per què?

Usaré arguments ja proposats a l'article que esmento, i altres que no hi són pas allà:

- Bombolla immobiliària: mentre durant 2002 la diferència de fracàs escolar a Espanya era la "tradicional" nord-sud, a 2006 la diferència és sol-pluja: les comunitats cantàbriques, junt amb les castellanolleoneses del nord, són les úniques que encara aguanten mínimament el seu nivel educatiu dintre d'estàndards occidentals. Degut que tenen menys sol, tenen menys turistes, menys entrada de nou capital per a vivenda, menys possibilitats pels polítics de corrompre's, menys possibilitats de fer un "pelotazo" immobiliari. Així, els nens i nenes no poden dir "per què estudiar si sense saber res em puc fer ric fent pisos i/o fent-me batlle?".

- Immigració: aquesta és també una nova clau, relacionada amb la primera. Als llocs on hi ha hagut bombolla immobiliària (costa mediterrània i Madrid) calia mà d'obra, i allà van anar els immigrants nouvinguts. Catalunya, que va rebre especialment magribins (en comparació amb Madrid, que va rebre proporcionalment més sudamericans), ha patit més en l'ensenyament, ja que els magribins no coneixen ni el català ni el castellà, i la seva cultura d'origen és molt diferent a la nostra (més que no pas la sudamericana, per exemple). Aquesta és una font clara de fracàs escolar.

- Dèficit fiscal: la manca d'inversions a Catalunya degut al dèficit fiscal fa que el sistema educatiu, com tots els altres, pateixin. Aquest factor es veu reforçat quan es nota que Euskadi té unes xifres boníssimes (en comparació amb la resta) de fracàs escolar, i Euskadi no té dèficit fiscal, ja que ells es gestionen els seus recursos i, com a molt, paguen una part dels seus impostos per a contribuir a la administració central.

- Política: fins al 2003, Jordi Pujol va ser Molt Honorable President de la Generalitat de Catalunya. Les xifres de 2002 són, per tant, degudes a la seva política. De 2003 fins avui dia (2009) els socialistes han tingut la presidència de la Generalitat de Catalunya. Les xifres de 2006 són, per tant, assignables al seu govern.

Destaquem, doncs, que la gran baixada de Catalunya NO és deguda al fet que "som nacionalistes": per una banda, les xifres eren molt millors durant el govern "més nacionalista" de Jordi Pujol; per altra banda, Euskadi té unes xifres de fracàs escolar que són al cim de les espanyoles.

Tot el contrari, el que és un inconvenient pel fracàs educatiu és tant un govern autonòmic feble i agenollat davant el govern central (cas dels socialistes catalans, en contraposició amb el govern Pujol: més fracàs escolar en el primer, menys en el segon), com un gran dèficit fiscal (Catalunya, vers negligible a Euskadi: gran fracàs escolar en el primer, baix en el segon).

En relació a la immigració, hi ha un altre fet que no s'ha destacat a l'article: en general, es considera que una diferència en el fracàs escolar entre homes i dones és "dolent". Ara bé, mirant les xifres veiem que són les províncies amb un major nombre d'immigrants, especialment magribins, on la diferència és menor. Però podem veure que al diferència és menor no pel fet que els homes tinguin menys fracàs escolar, sinó perquè les dones en tenen més. Per exemple, a Ceuta el fracàs escolar femení és del 52.1%, essent la única província espanyola on les dones tenen més fracàs escolar que els homes. El mateix succeeix amb Melilla.

Barcelona i Madrid també són a la zona baixa de la diferència home-dona en el fracàs escolar, però com es pot veure, NO són a la zona baixa en el fracàs escolar absolut. És a dir, torna a succeir que més que un baix fracàs escolar masculí, baixes diferències home-dona en el fracàs escolar són explicades per un MAJOR fracàs escolar femení.

Clar que no tot és tan simple: Palencia, Gipuzkoa, Araba i Salamanca tenen tant un baix fracàs escolar absolut com una baixa diferència home-dona en el fracàs escolar. Això s'explica perquè són a les zones "no-sol" (i en el cas d'Euskadi, a zones sense dèficit fiscal tot i ser riques) i amb poca immigració: en aquestes zones "normals" (sense una gran bombolla immobiliària) la relació esperada "poca diferència home-dona en el fracàs escolar -> poc fracàs escolar absolut" sembla que se satisfà.

En canvi, a les zones "bombolla", amb gran immigració, la relació sembla tendir a ser oposada: "poca diferència home-dona en el fracàs escolar -> alt fracàs escolar femení".

En resum: el sistema educatiu a casa nostra és un desastre. Degut que el disseny del sistema educatiu espanyol continua essent un desastre després de segles (i tan afrancesat sempre), no hi ha gaire esperança de redreçament. Si fóssim capaços de poder determinar cap on volem anar, podríem definir un sistema educatiu modern, a l'estil nòrdic, que ens permetés sortir d'aquesta trampa mortal per a la nostra societat: la educació es la clau (la única clau) per al progrés real d'un país.