24 de Novembre de 2008

El preu del diner

S'acostuma a dir que el preu del diner són els interessos que s'han de pagar a l'hora de demanar un préstec. Per exemple, si demanem un crèdit de 100.000 euros al 5% anual, haurem de pagar 5.000 euros d'interès cada any per tal que poguem tenir aquests 100.000 euros inicialment. D'aquesta manera, el 5% és el preu del diner, o més ben dit, el preu de "llogar" els diners.

Però aquesta definició no és prou acurada. Avui dia, molta gent que va fluixa de diners, en compte de demanar un préstec (ja que probablement els bancs han tancat l'aixeta) ven articles de valor: cotxes, vaixells i, és clar, vivendes.

No existeixen xifres fiables, però diria que avui dia, per tal de vendre, les rebaixes han de ser com a mínim del 15% respecte el preu original "de venda" (és a dir, el preu que el venedor demana inicialment). D'aquesta manera, podríem dir que el preu del diner és del 15% (més o menys, no em feu fer el càlcul exacte): si volem transformar la possessió "cotxe" en la possessió "diner", hem d'acceptar rebaixes del 15%.

Això em fa pensar que el monopoli que tenen els bancs centrals sobre el preu del diner (el tipus interbancari a curt; per a la gent normal, hauria de ser l'euribor, més aviat) fa que el preu "monopolístic" és molt lluny del preu que hauria de ser de "mercat".

Quines conseqüències pot tenir un preu de mercat llunyà del preu "que hauria de ser" de mercat?

Fem un experiment mental: imaginem que per tal de vendre objectes, haguéssim de fer rebaixes del 15% per tal de vendre, rebaixa igual per a tots els objectes. Ara imaginem que el tipus bancari fos també del 15%. Llavors, encara que vendre propietats amb preus rebaixats fes "mal", tampoc seria tan dolent, ja que podríem recuperar la inversió aviat, només posant els diners al banc. Això em fa pensar que els mercats bombolla (de vivenda, de cotxes, ...) que hem tingut amb la política de "diners fàcils" acabaria aviat: la gent acceptaria perdre diners amb les vendes, ja que els recuperaria amb escreix degut que el tipus d'interès seria molt alt.

També passaria que la gent ja no demanaria préstecs, ja que l'interès seria molt alt. Això representaria una tornada al món de l'equity, en realitat, el món que ha manat durant la major part de la història d'Occident: "cash is king".

En canvi, ara el tipus bancari no és del 15%, sinó molt més baix. En conseqüència, la gent preferirà no vendre amb rebaixes del 15%, ja que si porten aquests diners al banc, no li rendiran el que li "hauria" de rendir el diner. Això farà que el nombre de transaccions s'aturi completament, que és el pitjor que pot succeir en un mercat.

Ara som en aquesta fase.

És clar, una política de tipus baixos té conseqüències positives: és barat demanar un préstec (si el banc té liquidesa per a donar-te un crèdit, clar) i "guanyar" un 15% ... si pots convèncer el venedor que rebaixi aquesta quantitat, i després pots mantenir la inversió fins que o torni a tenir un preu "normal", o recuperis la inversió via dividends.

En resum: sembla clar que els que tenen avantatge respecte uns tipus d'interès baixos seran els que podran obtenir crèdits dels bancs (molt pocs) i els que tinguin cash disponible per a comprar a preus baixos i una estabilitat financera suficient per a mantenir aquestes compres durant anys.

Els que ho passaran pitjor, els pobres i la classe mitja, que no tindran crèdits dels bancs, ni tenen cash suficient.