22 d'Octubre de 2008

Diners i riquesa

En el llenguatge de carrer, diners i riquesa són sinònims. Però no en termes econòmics. Diners és un mitjà de canvi, líquid. La riquesa pot estar en forma de diners o en forma d'altres béns, com accions o vivendes.

Una pregunta que m'agrada fer quan la gent del carrer parla sobre economia i inflació és la següent:

Per què no passa que el govern comença a fer servir la màquina d'imprimir bitllets i els regala a tothom que passa? No seríem més rics, llavors?

Molta gent es queda sorpresa i no es volen creure que això pugui passar (argumenten que "deu haver-hi lleis que ho prohibeixen" ... i per què hi ha aquestes lleis, doncs?). Però d'altres se n'adonen que la quantitat de diners no és riquesa en si mateixa, simplement implica inflació: si en una economia hi ha un porc i cent euros, el porc val cent euros. Si hi ha un porc i dos-cents euros, el porc val dos-cents euros. Però el porc és el mateix.

Si ara tornem a l'exemple que ja vaig presentar fa uns quants posts anteriors:

Una economia tancada, de diguem 100 persones, amb un euro cadascú, i un pa cadascú. En promig, el preu del pa serà d'un euro. Però suposem que ara ve el cap, que és amic d'una persona, i li dóna diguem 10 euros. Al principi, començarà a comprar pa a un euro, però quan la gent se n'adoni que hi ha més diners a la economia, pujaran el preu de la barra de pa. La situació final serà que la barra de pa serà més cara. Però no serà una situació homogènia: l'amic serà més ric (tindrà més pa i més euros) i els altres, seran més pobres que abans (tindran menys pa).

Un cop ens n'adonem d'això, la proposta sembla fàcil: si la entrada de nous diners a la economia el que fa no és pas incrementar la riquesa, que es queda igual (les barres de pa no canvien), sinó que provoquen una distribució de la riquesa injusta, simplement prohibim la entrada de nous diners a la economia. En particular, prohibim els préstecs.

Però no tot és tan fàcil. En realitat, els préstecs són bons: permeten que una persona amb bones idees i poc capital aconsegueixi capital de gent amb poques idees i molt capital, i que es posin d'acord, en benefici mutu.

Així, continua essent cert que qui rebi primer un préstec podrà comprar a preu "antic-barat", i que a mesura que els nous diners entrin a la economia, els "altres" veuran els productes més cars. Però això ja sembla més just: qui ha lluitat i ha produït quelcom bo, en treu beneficis.

El problema actual és que els préstecs ja no han anat tant a gent amb bones idees i poc capital, sinó que han anat a parar a idees mediocres, i a negocis mediocres que rendien poc, i que simplement han fet maquillar els resultats perquè els han apalancat.

Realment pensem que la parelleta que s'acaba de casar i està demanant una hipoteca amb finançament del 100% (o més ...) realment són uns genis de les finances i poden provar que la seva compra serà un gran negoci? No. Simplement "fan el que poden".

Però si en general aquesta parelleta no té gaire "llums" i "fan el que poden", per què es poden apalancar d'aquesta manera tan brutal? Si ni tan sols grans empresaris, amb gran experiència i amb negocis contrastats, poden aconseguir aquest tipus de finançament, ni molt menys.

En resum: l'apalancament no ha afavorit la economia en absolut. És cert que un apalancament adequat és bo, distribuint el capital on fa falta i on es poden aconseguir més rendiments. Però quan es passen els límits, quan es permeten apalancaments enormes, això es trenca. I entrem en el joc piramidal.

I tots sabem com els jocs piramidals acaben.