21 d'Abril de 2009

Copyleft, llibertat i català

Un dels temes filosòficament més punyents a l'hora de parlar de les llibertats és el de les llengües, en particular a territoris que són bilingües.

En particular, als territoris de llengua catalana es parla, des de molts punts de vista, sobre el concepte de llibertat: llibertat lingüística. Quan hi ha dues llengües en un territori, què vol dir llibertat lingüística?

Pot voler dir diverses coses:

La primera, que és la òbvia des d'un punt de vista naïf, és que l'individu té llibertat d'usar la llengua que vulgui. En principi, aquesta proposició s'ajusta bé amb el fet de llibertat individual. Ara bé, com ja he comentat força vegades, el concepte de llibertat només és òptim quan no hi ha externalitats. Però en aquest cas és clar que n'hi ha, d'externalitats: quan parlem, parlem amb algú altre.

I llavors, què passa quan parlem amb algú altre que, usant també el seu dret de llibertat, parla amb una altra llengua?

Una possibilitat és la de forçar que existeixi una llengua "privilegiada": quan hi ha cap mena de conflicte, totes les parts han de canviar a la llengua privilegiada. Això té l'avantatge obvi que llavors tothom s'entén (si tothom coneix la llengua privilegiada; però generalment sempre és així, ja que si un govern fa que una llengua sigui privilegiada, també acostuma a fer que tothom l'hagi de conèixer; i bé, si algú no la coneix, el govern diria que és el seu problema i que es foti, perquè la seva obligació és conèixer-la). El problema és que una llengua esdevé privilegiada o, el que és equivalent, les altres llengües esdevenen perjudicades. Aquest és el cas del castellà a Catalunya des de la ocupació borbònica, amb el Decret de Nova Planta fins a les acaballes del franquisme o, també, el que passa al Parlament espanyol avui dia.

Una altra possibilitat és no obligar a ningú a usar cap llengua. En aquest cas, no tenim cap llengua privilegiada pel govern, però tenim inconsistències socials.

Exemple: imaginem un metge que vagi a un territori de parla catalana sense saber català, per a exercir la medicina en un centre públic. Si el govern permet que aquest metge pugui exercir en castellà, està satisfent la llibertat d'aquest metge. Ara bé, suposem que un malalt va a veure el metge, que és el que li "toca". Suposem que aquest malalt parla en català, i li comença a explicar al metge el que li passa. Llavors el metge no l'entén. Què succeeix doncs? El malalt podria posar-se farruc i demanar que el metge l'entengui (tot i que li parli en castellà). Però el metge no ho pot fer, ja que per a entendre el català cal temps d'estudi i interès personal. Però com que el malalt no té temps, ja que té una malaltia, acostuma a "agenollar-se" i canvia la llengua al castellà (podria demanar canvi de metge, però això acostuma a requerir un cert temps, i el malalt no té temps, ja que vol curar-se aviat).

Ha canviat de llengua del català al castellà per "llibertat"? No. Ho ha fet per "obligació". És a dir: la llibertat d'un (el metge, que és el que ha de servir a l'altre per la seva feina) es posa per sobre de la llibertat de l'altre.

I per què? Perquè en els casos com la llengua, la "llibertat" no és la llibertat individual (o al menys, no només) sinó que la llibertat és "tenir totes les possibilitats futures obertes". En aquest cas, llibertat és conèixer totes dues llengües, el que et permet parlar i entendre els que altres et diuen sense problemes: si et parlen en castellà, ho entens; si et parlen en català, ho entens; si parles en català, t'entenen; si parles en castellà, t'entenen.

En canvi, si només parles una llengua (el castellà, en aquest cas) no ets "lliure" i no permets la llibertat dels altres, ja que (com per exemple en el cas de metge) l'ús de la teva llibertat pot forçar, i de vegades força, als altres a no poder exercir la seva llibertat.

Un exemple del que dic en un altre camp és el del Copyleft:

http://ca.wikipedia.org/wiki/Copyleft

La forma més senzilla de fer que un programa sigui lliure és posar-lo al domini públic, sense drets reservats. Això li permet compartir el programa i les seves millores a la gent, si així ho desitgen. Però li permet a gent cooperativa convertir el programa en programari privat. Ells poden fer canvis, molt pocs, i distribuir el resultat com un producte privat. Les persones que reben el programa amb aquestes modificacions no tenen la llibertat que l'autor original els hi va donar; l'intermediari els hi ha pres. En el projecte GNU, el nostre objectiu és el de donar a tot usuari la llibertat de redistribuir i canviar programari GNU. Si els intermediaris poguessin prendre aquesta llibertat, nosaltres tindríem molts usuaris, però aquests usuaris no tindrien llibertat. Així, en lloc de posar programari GNU al domini públic, nosaltres el protegim amb Copyleft. Copyleft diu que qualsevol que redistribueixi el programari, amb o sense canvis, ha de donar la llibertat de copiar-lo i modificar-lo més. Copyleft garanteix que cada usuari tingui llibertat.

És a dir: el copyleft no només vol dir que dónes llibertat a tothom d'usar el teu programa, sinó que talles "lleugerament" la llibertat dels possibles usuaris del teu programa (mitjançant prohibint-los que canviïn lleugerament el programa i el venguin de manera no lliure) per tal de garantir a tothom que el programa es pugui usar "veritablement" de manera lliure.

O en altres paraules: de vegades cal "obligar" o "prohibir" quelcom per tal d'aconseguir la "veritable" llibertat.

Aplicar això al cas del català és obvi: només quan tothom als territoris de parla catalana conegui les dues llengües oficials podrem parlar de veritable llibertat lingüística, ja que com hem vist amb el cas del metge, quan un individu tria restringir-se a una única llengua, la llibertat de tots es veu retallada i manllevada.

---------------------------------------------------------------------------------

Si vols comentar quelcom sobre aquest article, pots fer-ho també a www.e-democracia.net.