17 de Gener de 2010

Contracte social amb l'immigrant

Al món occidental crèiem, amb la nostra bonhomia habitual, que la integració de l'immigrant era sempre possible. Basàvem aquesta hipòtesi tant en el nostre optimisme irracional, ple de fe en l'ésser humà (tantes vegades fallida), com en una experiència passada on petites bosses d'immigrants s'integraven fàcilment en les nostres societats, a la vegada que enriquint-les amb noves maneres de fer, nous àpats, nous costums.

Però la immigració que hem rebut des de la segona meitat del segle passat ens ha fet canviar amb rotunditat allò que pensàvem sobre la integració dels nouvinguts. Els exemples de França i Alemanya, on ni la immigració nordafricana ni la turca respectivament, i el d'Holanda (allà on van apostar més fort pel multiculturalisme) són mostra clara que la integració al 100%, del 100% dels immigrants, no és possible.

Nosaltres a Catalunya tenim sort: de la mateixa manera que és molt més fàcil copiar una tecnologia existent que no pas crear-ne una de nova (i per això la Xina és tan exitosa copiant els sistemes de producció i de distribució occidentals, però en realitat, no creen res de nou, deixant aquest procés de creació pel món occidental), nosaltres tenim la sort que podem observar què ha passat amb la immigració a centreuropa per a intentar evitar els problemes que ells han tingut, per tal de regular adequadament la immigració que hem rebut en els últims temps.

La pregunta que ens podem fer és: què ens cal fer per a integrar correctament tots aquests nouvinguts?

La resposta, vista l'experiència centreuropea, no és pas: educació i paciència. Aquesta solució és bona, molt bona (permet que els millors estudiants immigrants s'integrin perfectament a la nostra societat) però no suficient, com podem veure tot sovint als entorns de París.

Què podem fer, doncs?

La meva resposta seria mirar allà on la integració ha funcionat correctament: els Estats Units. Als Estats Units, el patriotisme és vist com un valor positiu en si mateix, i els immigrants són immersos en una societat que els diu constantment que primer, són americans, i després, musulmans, cristians o el que sigui. I "el que sigui" pot ser qualsevol cosa (en aquest sentit, els americans són molt flexibles i accepten molt bé la diversitat dins la seva societat) mentre que el primer sigui ésser americà.

D'aquesta manera, als Estats Units hi ha una gran quantitat de musulmans (uns 9 milions aproximadament), però tot i haver-hi un enfrontament mundial obert entre el món islamista radical i els Estats Units, als Estats Units els enfrontaments entre musulmans i "americans" (ho poso entre cometes, perquè els americans musulmans són també americans, això ningú ho dubta allà) han estat pràcticament inexistents (hi va haver una matança d'un musulmà, que pertanyia a l'exèrcit americà, a una base americana, però aquest fet va ser aïllat i probablement més causa de desequilibris psiquiàtrics d'aquell individu que no pas altres motius).

Llavors, què podem fer nosaltres per a acostar-nos a aquest ideal d'integració?

Doncs fer el mateix que els americans, primer posar el nostre país, Catalunya, per sobre de qualsevol altra cosa. Fer saber als nouvinguts que són benvinguts a casa nostra. Que el nostre país és terra d'acollida, que sempre ho ha estat, i que gairebé tots els catalans tenim arrels de fora. Però que tenim una sèrie de valors ètics, culturals i morals que volem conservar, i que exigim que els nouvinguts els respectin. Per exemple, la igualtat de l'home i la dona, la justícia universal, la nostra llengua, l'acceptació de la raó i l'empirisme com a forma de raonament, buida d'arguments esotèrics o màgics.

Aquesta exigència podria tenir forma de contracte. Un contracte social que hauria de ser llegit i entès per cada immigrant que volgués venir a casa nostra. Recordo dos exemples que podrien venir al cas: un, a Alemanya, on cada immigrant que es vol nacionalitzar alemany ha de passar una prova d'alemany bàsic, i de cultura general alemanya, per a demostrar que s'està integrant al país i que no es nacionalitza només per a obtenir una sèrie de drets materials; un altre, als Estats Units, on cada turista que arriba al país ha de signar un paper on afirma que no vol provocar cap assassinat al país, especialment del President. Si al final aquest turista mata algú, la justícia americana el pot condemnar tant pel crim, com per mentir.

De la mateixa manera, podríem fer un contracte on s'especifiquessin una llista de requeriments que tot immigrant hauria de satisfer. Haurien de ser prou precisos com per a que no estessin en principi en contra de cap religió, només d'accions que nosaltres considerem incorrectes.

Una altra possibilitat seria la de fer pagar a cada immigrant una quota per a l'entrada al nostre país. Aquesta quota hauria de cobrir allò que els "nadius" hem pagat tota la vida (per exemple, en Sanitat) i els nouvinguts, no. Degut que volem que els nouvinguts puguin fer servir els serveis bàsics (com Sanitat o Educació) des del primer moment, caldria que paguessin una quantitat de diners per a cobrir el fet que no havien pagat fins llavors. Aquesta quantitat podria ser pagada no al punt d'entrada, sinó a mesura que l'immigrant comença a tenir un sou. A més, aquesta quantitat hauria de dependre de l'edat de l'immigrant: un nen no hauria de pagar quasi bé res, mentre que un vell hauria de pagar una quantitat molt alta (a més, això encoratjaria que vinguessin immigrants joves i no pas vells, que són els que realment ajudarien a "pagar-nos les pensions").

En resum: hauríem de tenir un codi de drets i deures pels immigrants, per tal que entenguin de manera precisa i intensa què esperem d'ells. Que sàpiguen que tenen drets com a ciutadans del nostre país, com la sanitat, l'educació, ... Però d'altra banda, que se n'adonin que viuen en un país diferent al seu, amb costums diferents, i que ens sentim orgullosos d'aquests costums, els volem respectar, i volem que cada nouvingut els respecti.