14 de Febrer de 2009

Consumir més enmig de la incertesa

Molts polítics parlen avui dia del "patriotisme" de consumir més per a que la economia no pateixi encara més. Però aquests cants al consumisme, tot i que poden quedar molt bé davant les càmeres, són poc efectius: quan som a la tenda i pensem què comprar, ens enrecordem del nostre minvant salari i de la incertesa que ens envolta, no pas del polític.

Un article de Daniel Gross (http://www.newsweek.com/id/184599) i la resposta de Greg Mankiw (http://gregmankiw.blogspot.com/2009/02/uncertainty-and-mpc.html) han fet que m'interessés pel tema. I en Greg Mankiw ha aconseguit (una altra vegada) fer que canviés el meu punt de vista en el tema a tractar.

No sóc en absolut un especialista en el tema. Intentaré descriure el problema i la solució en un llenguatge planer, que no cobreix els detalls matemàtics, però que (espero) és capaç de capturar el moll de l'os de l'assumpte en qüestió:

Daniel Gross diu (en paraules de Mankiw):

1) La gent pateix un elevat grau d'incertesa en les seves vides, més que de costum

2) En conseqüència, tendeixen a estalviar en comptes de gastar-se els seus diners

3) Per tant, les rebaixes d'impostos que poguessin rebre (Mankiw és un economista partidari de rebaixes d'impostos en comptes d'incrementar la despesa del govern, cosa que Gross critica) afectaran poc a la despesa, ja que la majoria dels diners que la gent rebi per rebaixes d'impostos seran estalviats, i no pas consumits.

Mankiw argumenta que està d'acord en els punts 1) i 2), però no pas en el 3). L'argument és el següent: en un món sense incertesa, la propensió a consumir, si els nostres ingressos augmenten en un euro, és independent de si guanyem (on guanyar és ingressos més actius líquids) molt o poc. És a dir, si guanyem 12.000 euros l'any (si som mileuristes), i guanyem un euro més, (és a dir, 12.001 euros), potser ens gastarem un 60% d'aquest euro (60 cèntims) i un 40% l'estalviarem (40 cèntims). Si guanyem 120.000 euros, i guanyem un euro més (és a dir, 120.001), en aquest món simplificat, també ens gastarem un 60% d'aquest euro (60 cèntims) i un 40% l'estalviarem (40 cèntims).

En canvi, en un món amb incertesa, la propensió a consumir un euro més, si els nostres ingressos augmenten en un euro, dependrà del nostre nivell d'ingressos. Com serà aquesta propensió a consumir?

Segons Gross, la propensió a consumir un euro més, si els nostres ingressos augmenten en un euro, dels pobres serà menor que la dels rics. Però segons Mankiw no. Veiem el perquè:

Primer mirem no la propensió a consumir un euro més,  si els nostres ingressos augmenten en un euro, sinó el consum. En aquest cas, tothom estaria d'acord que els pobres consumiran molt menys del que consumien en un món sense incertesa, i els rics consumiran menys, però no molt menys. Per què? Perquè com que els pobres guanyen poc, han d'estalviar, proporcionalment, molt per tal de poder fer les despeses mínimes necessàries per a sobreviure en cas que perdessin totes les seves fonts d'ingressos. Aquesta també és una preocupació dels rics, però menor. En el cas d'una persona molt molt rica, aquesta preocupació quasi bé desapareix, essent el consum amb i sense incertesa quasi indistingibles.

Tot això que comento en paraules es pot resumir en el següent gràfic, on l'eix x és ingressos, i l'eix y és consum:

Perdoneu que la imatge sigui de tan baixa qualitat. Però es pot veure el que succeeix: la línia recta inclinada representa el consum en cas de cap incertesa. El gràfic "ondulant" representa un possible consum depenent dels ingressos, quan existeix incertesa. Podem veure que aquest gràfic captura el fenomen que describia abans: en situació d'incertesa, aquells amb ingressos molt baixos (aprop de l'origen de coordenades) consumeixen poquíssim, molt menys del que consumien en el cas de no-incertesa. En canvi, aquells que tenen molts ingressos, a la dreta del gràfic, consumeixen menys que abans, però no molt menys: només una mica menys (proporcionalment parlant, clar). En el cas d'ingressos molt molt alts, el consum amb i sense incertesa tendeix a convergir i fer-se molt semblant en ambdós casos.

Ara, però, podem veure que el punt 3) és fals: recordem que el punt 3) parla NO del consum de rics i pobres en funció dels ingressos, sinó de la PROPENSIÓ a consumir un euro més, si guanyem un euro més. Aquesta és el concepte clau per a veure si una mesura del govern per a alleujar la crisi funcionarà o no. I què és aquesta propensió? Doncs el pendent de la corba "ondulada". I com és aquest pendent? Doncs en la transició de "pobres" a "rics", MOLT ELEVADA (mireu el cercle i la zona que envolta).

Què vol dir això, doncs? Que tot i que la incertesa deprimeix molt el consum de la gent, especialment els pobres, l'efecte d'augmentar-ne els ingressos "una mica" fa que el seu consum augmenti moltíssim, contra el que deia Gross, que afirmava que el seu consum augmentaria només una mica. Per què estava Gross equivocat? Perquè confonia el fet que la gent pobra consumeix menys en una crisi (cert) amb el fet del que farà amb els diners un cop guanyin una mica més.

En resum:

LA MESURA QUE ENS CAL, UN COP LA INCERTESA ENS ENVOLTA, ÉS ACONSEGUIR QUE ELS POBRES GUANYIN "UNA MICA MÉS". I AIXÒ NO S'ACONSEGUEIX FENT BAIL-OUTS DE BANCS O SUBSIDIANT GRANS EMPRESES (JA QUE EN AQUESTS CASOS AJUDEM ELS RICS, NO PAS ELS POBRES, QUE COM A MOLT, VEURAN ELS EFECTES POSITIUS COM UN EFECTE SECUNDARI, ÉS A DIR, QUAN ELS RICS COMENCIN A GASTAR ALLÒ QUE ELS GOVERNS ELS HAN DONAT DE GRATIS) SINÓ BAIXANT-LOS ELS IMPOSTOS DE MANERA AGRESSIVA. POTSER, INCLÚS ENCARA QUE AIXÒ S'HAGI DE FINANÇAR AMB PUJADES D'IMPOSTOS ALS RICS (ENCARA QUE AIXÒ PORTARIA EFECTES SECUNDARIS NEGATIUS, COM LA BAIXADA D'INVERSIÓ).