27 de Novembre de 2008

Comentari sobre l'article 'Crisis Financiera (4): Mas Tranquilos' de XSM

Xavier Sala-i-Martin ha escrit en el seu article 'Crisis Financiera (4): Mas Tranquilos':

"(...) cuando los expertos hablan de cambiar el sistema de remuneración no lo hacen porque los ejecutivos cobran "demasiado" sino porque crea incentivos perversos. Si un ejecutivo fuera al casino con dinero de los accionistas y, en caso de ganar, él se quedara la mitad y, en caso de perder, pagaran los accionistas, los ejecutivos se pasarían el día en el casino. Y eso pondría en peligro la solidez del sistema bancario. Pues una cosa parecida pasa con el sistema de remuneración de verdad: cuando las cosas van bien, los ejecutivos cobran grandes bonos y cuando van mal, pagan los accionistas. Noten que el problema no es que la compensación sea demasiado alta sino que está diseñada de manera que incentiva a tomar decisiones excesivamente arriesgadas (como ir al casino)."

Estic d'acord amb la majoria del que diu (com gairebé sempre) excepte en una frase: "Y eso pondría en peligro la solidez del sistema bancario".

O al menys, no necessàriament: en principi, si els riscos que prenen els executius estessin descorrelacionats amb la marxa de la economia, un inversor assenyat, que diversifiqués les seves inversions, no hauria de tenir problema en què els executius prenguessin molt de risc.

En realitat, això és el que voldria: l'ésser humà és poruc per natura, i calen incentius adequats per a fer que prenguin riscos raonables. Aquesta era la idea darrera les stock options i els bonus anuals en general: fer que els executius no es decidissin pel camí fàcil, sinó que s'arrisquessin.

D'aquesta manera, els accionistes tindrien en comptes d'accions, en realitat un conjunt d'opcions, algunes de les quals es perdrien, però d'altres entrarien en diner de manera massiva.

Un exemple són els projectes empresarials tipus pel·lícules: algunes pel·lícules són cares i són un desastre de taquilla, però d'altres fan molts diners. Un inversor que fica diners a moltes d'aquestes empreses, guanyarà en promig més que algú que posa tots els diners en un lloc mediocre on no es prenen riscos.

... O no? què podria fallar? La clau seria si els riscos no són diversificables. Si tots els executius prenen el mateix tipus de decisions arriscades. En aquest sentit, el risc no seria diversificable en el sentit de Sharpe i Markowitz.

I això és realment el que ha succeït: els riscos en aquests últims temps no han estat de genialitat, de creativitat, sinó simplement d'apalancament. És a dir, els executius eren igual de mediocres que sempre, però apalancant les inversions, aconseguien pujar un mediocre diguem 5%, a un 15, 20 o 30%.

En resum:

Crec que els incentius han de ser de tal manera que es premiï de manera massiva l'èxit empresarial, especialment a mig termini. Una idea que algunes (molt poques) empreses ja han implementat és premiar no el retorn absolut de la empresa, sinó el retorn relatiu de la empresa respecte competidors. Perquè ja sabem que la marea puja tots els vaixells igual ...