19 de Setembre de 2008

Bilingüistes per l'extermini lingüístic

El tema Air Berlin és un cas paradigmàtic del problema lingüístic a casa nostra. Si tinguéssim una universitat com Harvard, seria un cas clar de "case study".

El resultat final és clar:

Hem caigut a la trampa.

En què consisteix la trampa?

Com m'agrada fer sovint, intentem sortir del nostre ambient, "tirem-nos endarrera" i mirem casos semblants al món. Una observació clau és que Catalunya, tot i tenir una població relativament gran (essent agressius, l'àmbit lingüístic podria arribar a ser de deu milions de parlants, i essent més realistes, al voltant de cinc) té problemes a l'hora d'aconseguir que els catalanoparlants puguin portar una vida normal en català. Em refereixo a veure pel·lícules doblades al català, llegir revistes en català, poder parlar el català al carrer amb qualsevol persona al carrer a Catalunya, ...

Per a un danès, si li expliquéssim aquesta situació, li resultaria xocant. Els parlants de danès són molt menys que els catalanoparlants. Però no tenen aquests problemes: els programes a la seva televisió són en danès, les revistes són en danès, i els resultaria altament sorprenent si no poguessin parlar danès al carrer.

Llavors, l'argument usual en contra del català (pel qual no tenim revistes en català, ...) és fals: no és que la llengua catalana tingui pocs parlants i no sigui econòmicament rendible tenir revistes en català, sinó que és un altre, més subtil. L'argument és que hi ha una altra llengua, "per sobre", el castellà, que fa més rendible fer la revista en castellà, ja que arriba a més gent.

Aquesta és la diferència clau.

En el fons, no dic res nou: és el conegut fenomen de la diglòssia, pel qual, si no es fa res, en un territori on es comparteixen dues llengües, una "superior" i l'altra "inferior", la "inferior" acaba desapareixent.

Ara ja podem passar a respondre el perquè dic que "hem caigut a la trampa":

El procés seguit pels nacionalespanyolistes ha estat el següent:

1. Invasió. En aquesta part inicial del procés, s'usa l'exèrcit per tal de "canviar el règim" i substituir-lo completament per la estructura importada de l'invasor. Això va ser aconseguit per part dels castellans amb el Decret de Nova Planta.

2. Aguantar. Aquesta és la part més llarga de tot el procés. Consisteix en, com diuen els castellans, "sostenella y no enmendalla". Bàsicament, té dues parts:

2.1. Aguantar fins que tots els invasors que podrien ser acusats de delictes de sang i de genocidi han mort, i els seus descendents han pogut heretar tot el seu poder econòmic, polític i social, sense tenir-ne les mans tacades de sang.

2.2. Aguantar el pas de diverses generacions (si pot ser, uns quants segles) fins que no només no es pugui acusar els invasors de delictes de sang, sinó que inclús els invasors puguin usar l'argument del "costum" (ja que han manat durant vàries generacions) per tal de tallar d'arrel les demandes de llibertat.

3. Canviar per a que res canvïi. Quan ja no es pot aguantar més, i cal fer un canvi de "règim", usar tot el poder possible per tal que els que posseeixen el poder en realitat no el deixin, i el canvi de "règim" sigui, en el fons, buit de contingut. Si cal cedir poders, deixar molt clar que en cas d'emergència o necessitat, els antics poders podran prendre el poder altra volta. Clarament, la Constitució Espanyola exemplifica aquesta fase del procés.

Fins ara, el que he descrit és poc més que el manual d'instruccions bàsic de qualsevol aprenent de dictador megalòman. Però ara ve el quart i últim punt, on el nacionalespanyolisme ha contribuït de forma clara i novedosa al procés d'extermini de cultures que es "resisteixen":

4. Tècnica "llibertat". En el nostre cas, aquest procés consisteix en continuar el procés 2, pel qual tot ha de continuar igual, i deixar que la força social de la diglòssia faci la seva feina.

Recordem que en aquest punt som ja en el nivell 2 avançat, pel qual la cultura invasora ha aconseguit un "costum" i és capaç d'argumentar que aquest "costum" és ja història del país. La cultura invasora també ha aconseguit, abans d'arribar al nivell 3, importar un alt nivell de població externa, que desconeix la llengua del país, i el que és més, s'esforça en aconseguir que les noves generacions la continuin desconeixent.

En la línia del punt 3, les lleis deixen clar que hi ha d'haver "llibertat", és a dir, que els monolingüistes que desconeixen la llengua del país, tenen dret a continuar-la desconeixent (no existeixen monolingüistes de la llengua del país).

Reunint tot això, només cal "deixar fer". Ara, si els polítics del país fan lleis per tal que tots els nens i nenes aprenguin el català a la escola, als mitjans de comunicació apareixerà que els catalanoparlants "forcen els nens". Si els polítics del país fan lleis per tal que tots els rètols dels negocis hagin de ser escrits com a mínim en català, als mitjans de comunicació apareixerà que els catalanoparlants "forcen la llibertat d'empresa".

Quan les empreses vegin que els resulta més rendible fer revistes o traduir pel·lícules en la llengua "superior", ho faran (notar que en la mateixa situació a Dinamarca, les empreses fan revistes en danès). Si els polítics del país volen subvencionar l'ús del català, els mitjans de comunicació diran que els catalans "fan xantatge". Si els polítics del país volen forçar l'ús del català a les revistes, no ho aconseguiran perquè les empreses diran que "tururut".

Així, en general, el nivell 4 implica un procés de desprestigi de la llengua "inferior" quan intenta aconseguir, mitjançant mètodes democràtics, allò que li ha estat arrabassat mitjançant mètodes militars i dictatorials en el passat. Però la cultura "superior" ha amagat ben bé aquests fets passats (ignorant-los a la escola, i negant-los quan cal) i la gent els desconeix. Però en canvi, "nota" els mètodes democràtics (incrementat pel fet que els mitjans de comunicació, manegats pels de sempre, distorsionen a la seva conveniència les notícies).

Només cal, doncs, deixar passar unes poques generacions per tal que el català perdi el prestigi i deixi de ser usat.

Possibles solucions:

1. Que només hi hagi una única llengua al país. Això és possible a Dinamarca (on aquest problema s'elimina d'arrel) però no és possible a casa nostra, ni tampoc és desitjable. El castellà és una llengua internacional útil.

2. Un nou canvi de "règim", democràtic, en el qual hi hagi el requeriment explícit que tots els ciutadans catalans siguin realment bilingües (o trilingües, si afegim l'anglès). Realment bilingües vol dir que calgui tenir un nivell molt alt de català, no pas com ara, on molta gent diu que parla català, però en realitat parla un castellà catalanitzat.

Notar que aquesta solució no arregla el fet de la existència de revistes en català. Però si fóssim un país independent, no sé si ens faria molta gràcia rebre revistes extrangeres que no tractarien els problemes del nostre país, sinó els problemes d'un país veí. Jo crec que no.

Hi hauria un canvi de paradigma.