10 de Març de 2009

Bilingüisme assimètric

En Xavier Rius, en l'article "El castellà a TV3", mostra la inconsistència entre la campanya del govern català "Encomana el català" amb la política de TV3 de fer servir el castellà quan el convidat no entén bé el català, en comptes de fer servir la traducció simultània.

Aquesta mostra és interessant, i m'agradaria aprofundir una mica més en el concepte de bilingüisme a la nostra societat, i tractar d'esbrinar què és correcte i què no ho és.

Per començar, cal fer notar que a Catalunya no és una societat bilingüe "perfecta", ja que existeixen, com a mínim, tres assimetries clares:

1. Les lleis de l'Estat, que regulen l'ús de les llengües, deixen clar que conèixer el castellà és un dret i un deure, però que conèixer el català és només un dret.

2. Tots els catalanoparlants entenen i saben parlar i escriure en castellà. En canvi, hi ha molts castellanoparlants que no saben parlar en català. És més, molts castellanoparlants que diuen que saben parlar en català, en realitat parlen quelcom que no és català (potser es podria anomenar castellà catalanitzat).

3. El català ha estat prohibit en el seu ús públic durant gairebé tres segles, inclosa la ensenyança obligatòria, amb la qual cosa el coneixement del català és pobre entre la població catalana, i la gent no està acostumada a usar la llengua catalana a nivell social (per exemple, abans de TV3 la televisió en català no existia; el cinema no és en català en bona part perquè la gent ja té acostumada la oïda al castellà, ja que abans el castellà era la llengua obligatòria a les traduccions del cinema; el mateix per a revistes, ...).

Què seria, doncs, una societat bilingüe? Es podrien donar moltes definicions, però una seria una societat on la gent faci servir, de manera indistingible, ambdues llengües depenent de l'entorn concret del moment, i el que és més important, que aquest ús fos, aproximadament, del 50% en ambdues llengües. És a dir, que no hi hagués cap llengua que predominés sobre l'altra.

És Catalunya una societat bilingüe? La resposta és clarament "No". Per una banda, aquells que saben fer servir ambdues llengües no les poden fer servir un 50% del temps cadascuna, ja que hi ha per exemple revistes, el cinema, ... que són el 100% corresponents a una llengua (i provinents d'una assimetria, no pas de la voluntat social, sinó d'una dictadura monolingüe). Per l'altra banda, la població castellanoparlant no pot ser bilingüe ja que no domina, en general, una de les llengües.

Llavors, què es vol dir quan alguns castellanoparlants volen una societat bilingüe? El que volen dir és que volen que hi hagi "llibertat individual" per a triar la llengua d'ús a cada moment. Això en principi sona bé, però en realitat, és una façana per a ocultar el fet que el que volen és només fer servir una llengua, la castellana. Si en realitat volguessin el bilingüisme, el que farien seria aprendre ambdues llengües i fer servir les dues indistintament. Però això no és clarament el que volen.

Sobre el valor de la "llibertat individual" en el cas de les llengües, ja n'he parlat abastament en aquest blog, en relació amb les externalitats de les llengües. Només dir que quan existeixen les externalitats, la "llibertat individual" no porta a la millor solució social necessàriament.

Només podem ser lliures de veritat en la nostra tria de les llengües quan les coneixem ambdues (i afegiria, les estimem ambdues). Si no les coneixem totes dues, sempre triarem la mateixa (la que coneixem) ja que la tria de l'altra implicaria un cost molt elevat per a nosaltres, ja que ens caldrien molts anys d'estudi per arribar a dominar-la.

En resum: parlar de "llibertat individual" quan existeixen assimetries clares (especialment la històrica), i quan la "llibertat individual" reclamada va cap a fer-ne servir només una de llengua (que ha estat la beneficiada per les assimetries) és injust i, afegiria, immoral. La veritable llibertat individual està en conèixer i estimar totes dues llengües i fer-les servir totes dues constantment.