10 de Gener de 2010

Anàlisi econòmica per a l'any 2010

Al relat "Silver Blaze", en Sherlock Holmes diu al policia responsable de la investigació de la mort del cavall protagonista:

- Hi ha quelcom més que volgués destacar, senyor Holmes?

- Sí, el curiós incident del gos aquella nit.

- El gos no va fer res, aquella nit.

- Aquest és el curiós incident.

Al final de la història, el lector pot veure que Holmes es referia a que, si el gos no va lladrar, ni va fer res aquella nit, va ser perquè coneixia el criminal. Aquesta va ser la manera que Sherlock Holmes va descobrir qui havia comès el crim.

De la mateixa manera, en la situació econòmica actual a casa nostra, la clau de la crisi és allò que no es veu: la caiguda de preus dels habitatges.

És cert que els preus han caigut una mica, però molt poc en comparació amb el 50% que han baixat als Estats Units. I també és cert que hi ha motius pels quals no caigui massa el preu: uns tipus d'interès molt baixos que alleugen els comptes familiars, la famosa "negative equity" que fa que les institucions financeres prefereixin que les hipoteques "semblin" sanes encara que hagin de concedir facilitats als hipotecats, i els ajuts excepcionals a l'atur (i l'economia en negre) fan que hi hagi un coixí pels preus immobiliaris.

Amb tot i amb això, som molt, molt lluny de l'equilibri:

- Oferta i demanda: amb una oferta d'habitatge sense vendre que oscil·la entre les 800.000 i 2.000.000 d'unitats, i amb unes vendes de 200.000 per any, Espanya necessitarà com a mínim quatre anys per a liquidar l'excés d'oferta.

- Preus en relació a ingressos: si mirem quant costa un habitatge en relació als ingressos d'una família típica, al pic de la bombolla una família necessitava 7 anys d'ingressos per a pagar la seva casa. Actualment hem baixat a 6,5 anys (la reducció és petita ja que els preus han baixat, però també els ingressos). El promig històric és de 4 (als Estats Units, de 3,5).

- Ingressos per lloguer: si mirem quant rendeix un habitatge per lloguer en relació al seu preu, veiem que al pic de la bombolla invertir en habitatge per a llogar rendia un 2%, per sota dels tipus d'interès a curt. Ara, tot i que els preus de l'habitatge estan baixant, els lloguers també ho fan. No hi ha mesures exactes encara, però esperaria que aquest rendiment no ha variat gaire. En equilibri, el rendiment hauria d'estar per sobre dels tipus d'interès a curt (com a mínim, hauria de ser igual als tipus d'interès a curt més inflació).

La pregunta que Sherlock Holmes es faria per a entendre la clau d'aquesta crisi financera seria, doncs: per què l'habitatge no ha baixat més? (per què el gos no va lladrar?).

La resposta a aquesta pregunta és la següent:

Els bancs i les caixes controlen el mercat immobiliari a través tant de les seves carteres immobiliàries, com a través dels propietaris i promotors que han finançat. Per tant, les institucions financeres, amb aquest poder que tenen, són capaces de reduir els preus de tal manera que les pèrdues assumides (petites) no danyen els seus ratis de capital. Això explica per què hi ha tan poques transaccions: si els preus fossin més baixos, hi hauria més vendes (i major reactivació econòmica).

Hi ha hagut algunes mesures per a "forçar" que els bancs i caixes portin al mercat un major nombre d'habitatges. Per exemple, el Banc d'Espanya ha canviat la normativa, de tal manera que les institucions financeres han de provisionar un 10% afegit si tenen una hipoteca en cartera durant més d'un any. Però d'altra banda, els ajuts del govern fan que els bancs i caixes vegin que la estratègia d'"aguantar" és la millor (en lloc d'assumir pèrdues). Sembla que pensin: "si ens en sortim, guanyarem; i si no ens en sortim, ja ens ajudarà l'Estat a través dels impostos".

Aquesta situació d'anar assumint pèrdues lentament, any a any, segons la conveniència dels bancs i caixes, és la que han viscut els japonesos i els alemanys en aquests últims vint anys. I el resultat econòmic no ha estat gens bo: una degradació constant de les seves economies, que gairebé no van créixer tot i estar immerses en el creixement econòmic més gran que ha viscut mai la Humanitat (especialment, a través de la Xina i la Índia); baixada constant del preu de l'habitatge; reducció de la capacitat emprenedora per a crear llocs de treball i empreses, ja que els bancs usaven tot el capital del que disposaven per a anar repagant els seus propis deutes, i no pas per a donar nous crèdits a l'economia. I el pitjor de tot, una població que se sentia desanimada i amb el gest "de braços caiguts".

En resum: ens caldria accelerar el procés de caiguda de preus, i no permetre que els bancs i caixes el mantinguin elevat pels seus interessos particulars. A la societat en general ens convé que hi hagi una caiguda de preus ràpida, per tal que les vendes s'accelerin, l'estoc sobrant s'alliberi, i es generin nous recursos per a nous projectes empresarials. Òbviament, també ens convé un sistema financer sòlid, amb la qual cosa aquesta baixada de preus hauria de fer-se amb vista de no crear un cataclisme al sector financer. Però hi ha marge de maniobra encara per a baixar preus encara més, sense fer fallides massives a bancs i caixes: només que els seus directius no guanyarien bonus durant els propers anys.

Com aconseguir que el preu de l'habitatge baixi més?

- Fer el mercat de lloguer més eficient: facilitar que una persona que lloga i no paga, hagi de sortir de l'habitatge aviat.

- Eliminar la VPO de compra completament, i substituir-la per VPO exclusivament de lloguer. Notar que aquesta mesura és més justa que l'actual: conec un cas d'una dona que es va separar del seu marit, i com que tenia pocs ingressos durant un any, li van donar una VPO. Al cap d'un altre any, es va casar amb un home ric, però no va haver de tornar pas la VPO. De fet, la va llogar (il·legalment) i aconseguia ingressos en negre d'aquesta manera. En canvi, la VPO de lloguer només serviria per a gent en condicions econòmiques difícils, no es podria fer servir per a fer tripijocs.

- Eliminar la deducció per compra d'habitatge.

Implementar aquestes tres mesures farien que l'equilibri tornés de manera molt més ràpida, evitant-nos un parell de dècades (les "dècades perdudes") de depressió econòmica i social.

A més a més, caldria implementar canvis importants en política econòmica, els dos més importants essent:

- Reforma laboral: introduir un únic tipus de contracte fixe però amb baixa compensació per acomiadament. Això seria bo perquè per una banda s'eliminaria la gran rotació laboral per part dels joves (que no permet aprendre un ofici bé), i per altra, la manca de rendiment que tenen molts treballadors de mitjana edat (especialment funcionaris) degut que saben que tenen la seva feina "segura".

- Reforma educativa: el creixement econòmic ve per tres bandes: augment de capital, augment d'hores treballades i millora de la productivitat. Degut que en el futur, ni el capital ni les hores treballades augmentaran gaire (el capital no augmentarà gaire ja que hi haurà poc crèdit, i hi haurà menor creixement d'hores treballades tant per l'atur com per la menor immigració), ens cal millorar la productivitat de totes totes. I la productivitat prové de la millora de processos, que requereix una formació integral, que avui dia no tenim. Cal que millorem en la resolució de problemes pràctics, en ser capaços de ser emprenedors, en acceptar que podem fallar, però que ens hem d'arriscar. Com es diu en català, "qui no arrisca, no pisca".

En resum:

Veig que les mesures de política econòmica essencials pel proper any seran:

- Fer que el mercat immobiliari torni a l'equilibri ràpidament, tot i mantenint un sector financer saludable.

- Reforma laboral.

- Reforma educativa.

La situació actual és una oportunitat: en una situació "normal", mai podríem portar a terme aquestes tres reformes. En canvi, amb l'actual sensació social de crisi, és possible que un govern fort i decidit sigui capaç de portar-les a terme. I fer-ho ens tornarà un país més fort, lliure i cohesionat.