19 d'Agost de 2011

Les revoltes juvenils a Londres, avís per Catalunya

Durant les darreres setmanes hem vist per la televisió unes revoltes juvenils a Londres que ens han fet posar els pèls de punta a tots els qui diàriament treballem per una major convivència al nostre país i pels qui desitgem una igualtat d'oportunitats per a tots els joves independentment del seu origen.

Si que és cert que no tot el jovent que ha protagonitzat les revoltes és fill o nét d'immigrant, també hi ha hagut londinencs de sempre, però també és cert que aquesta revolta ha tingut una semblança a les revoltes que fa uns anys van portar a cremar cotxes a diferents suburbis de la ciutat de Paris.

La problemàtica es repeteix, joves nascuts a Londres o Paris, joves nascuts a Europa, que no se'n senten formar part, que se senten desatesos pel seu Estat que creuen no tenir les mateixes oportunitats pel sol fet de viure en un determinat barri, per venir d'una família amb certes dificultats econòmiques o per ser més fosc de pell.

El model multicultural del que durant tants anys havien presumit capitals europees no només no ha funcionat sinó que s'ha demostrat com a fracàs. Els qui creien que les seves societats eren molt obertes i l'ascensor social funcionaria sol s'han equivocat perquè formar part d'un país i d'una societat significa quelcom més que viure-hi, significa compartir un projecte.

Des de Catalunya ens hauriem de mirar de molt a prop totes aquestes revoltes, veure que és el que no s'ha fet bé en aquests països i tractar de prevenir abans que curar. Alguns diuen que això que ha passat no és extrapolable al nostre país, però jo sense ser alarmista crec que sí que podria passar a les nostres ciutats. Exemples com el que va passar a Salt fa uns mesos en són una prova.

El nivell d'atur d'Anglaterra o de França és ridícul comparat amb el 21% que tenim a Catalunya (41% entre el jovent). El fracàs escolar que hi ha en qualsevol país europeu també és petit comparat amb el d'aquí. Si la mitjana europea està sobre el 15% a Catalunya superem el 30%, i si ho desglosséssim per nacionalitats d'orígen veuriem que alguns col.lectius tenen percentatges molt més elevats en tots dos aspectes.

Amb els nivells d'atur i fracàs escolar tan elevats, podria haver-hi revoltes algun dia al nostre país. Tenim un nou Govern que prioritza baixar dràsticament l'atur i millorar l'ensenyament per baixar el fracàs escolar. Hi dóno suport total.

Ara bé, des del meu punt de vista no n'hi haurà prou si no es millora la convivència i la integració de les persones en clau nacional. Per un costat, necessitem poder combatre els agents disgregadors de la societat, siguin líders de bandes violentes, siguin imams salafistes o siguin líders polítics amb discursos racistes.

Per l'altre costat, però igual d'important, necessitem que el jovent, hagi nascut aquí o no, se senti orgullós de pertanyer a aquest país, defensi els colors de la seva bandera i s'emocioni en sentir l'himne nacional i això només serà possible amb una bona feina des de la base i amb un lider fort a qui no tremolin les cames a l'hora de defensar Catalunya.

Necessitem reptes col.lectius i objectius com a generació. El pacte fiscal pot ser un repte col.lectiu en el qual tots els catalans ens hi sentim partíceps. Si es defensa amb orgull, dignitat i esperit guanyador tothom seguirà. Però té dos grans riscos.

El primer, si s'aconsegueix el pacte fiscal però la situació d'atur i fracàs escolar no s'arregla serà una desil.lusió molt gran per molt jovent que pensaria que 'això de defensar els drets de Catalunya no va amb mi, total ara tenim més diners i jo segueixo arraconat en un barri que mai ningú no visita, i continuo sense feina i sense poder accedir a una bona formació'. El pacte fiscal doncs, ha d'anar acompanyat i el jovent des d'ara ho ha de visualitzar amb un projecte de millora de beques per estudiar, de plans d'inserció laboral, de major obertura dels espais públics com centres cívics amb activitats socials i tallers oberts a tothom, escoles obertes a les tardes amb activitats extraescolars i de reforç, etc.

Segon risc que ens podem trobar, que no ens donguin el pacte fiscal o que ens intentin vendre la xocolata del lloro. Si el procés dura 3 o 4 anys la gent es perdrà i es pensarà que això no va amb ells. I intentar vendre com a bona una cosa que sigui dolenta tampoc no serà acceptat. La gent no és advocada ni economista però tothom sabia que l'Estatut que es va pactar a Madrid era dolent i que l'últim acord econòmic del tripartit amb el govern espanyol era una presa de pèl. Això no pot passar per tercera vegada. Si no ens volen donar el pacte fiscal, dit d'una altra manera, si no ens volen donar els diners que són nostres, hi haurà d'haver lideratge clar de país, explicar que amb Espanya no hi ha res a fer i que anem cap a l'Estat propi. Amb força i amb dignitat. Amb voluntat de centralitat i de majoria. Aquest serà el líder a qui seguirà la gent.

Si no es fa així i els partits polítics prenen la mateixa actitud que quan es va pactar l'últim Estatut, correm el risc que el jovent confongui el que seria un sistema de partits fracassat i sense lideratges, amb un país fracassat. I si el jovent veu el seu país com a fracassat s'hi pot revoltar, perquè no li té respecte.

Hem de demostrar que nosaltres no som un país fracassat. Som un país digne amb ganes de lluitar per defensar els nostres drets. Estem a temps de fer que el jovent se senti orgullós de formar part d'un país valent que no avorreix lamentant històries del passat, sinó que anima planificant un projecte de futur i defensant-lo amb orgull!