26 d'Octubre de 2011

El corredor de la Mediterrània, prioritari?

Amb gran goig la societat catalana (en el sentit més ampli de països catalans) va festejar la setmana passada, la proposta d'inclusió de l'anomenat corredor de la Mediterrània a la xarxa prioritària europea.

Cal reconèixer, d'entrada, la gran habilitat i l'enorme audàcia del ministre de Foment, capaç de dibuixar-ho tot i de no comprometre res, llevat de l'AVE de la seva terra gallega.

L'esquema ferroviari bàsic de la península ha inclòs tota mena d'itineraris, els que responen a la lògica (com el corredor de la Mediterrània, els habituals radis centrats a Madrid (com el del Mediterrani, en encertada denominació del professor Germà Bel) i invents d'una transversalitat sospitosa com el del Mediterrani-Cantàbric, o el que porta de Sines a València, passant, es clar, per Madrid.

Línies ferroviàries per mercaderies i línies d'alta velocitat creuant tota la pell de brau. El paper ho aguanta tot. Dibuixar es molt senzill. I elaborar llistes de projectes amb valoracions econòmiques, també resulta prou senzill. Però ni estem planificant una xarxa coherent, ni estem formulant un programa d'actuació mínimament coherent.

Tot plegat resulta encara menys creïble, quan es fan els conceptes del "Gran Capitán", sense tenir en compte la gravíssima situació de la hisenda pública. La conclusió del ministre, després d'un exercici de planificació fina i de programació imaginativa es que tot plegat ho tindrem fet el 2020! I, es clar, si no està acabat serà culpa dels mals governants que no hauran sabut executar la magnífica planificació, darrera herència que ens deixa l'engalipador president Rodríguez Zapatero.

Cal dir-ho ben clar: s'ha de ser de molt bona fe per acceptar un engany d'aquesta magnitud i molt llagoter per riure'n les gràcies.

La notícia de la inclusió del corredor de la Mediterrània és bona, cert. Però aconseguir la seva efectiva construcció ja és una altra cosa.

El President Pujol, quan a l'any 1990 hi havia dues opcions de connexió amb França, per la Jonquera o per Irún, ho tenia clar. Li va escriure una carta al seu conseller Molins on expressava la seva malfiança entorn les intencions dels governants socialistes de fer-ho tot: Molins, tot això del "desarrollo conjuntable de ambos ejes", que diuen, està molt bé, però tothom sap que primer se'n farà un i després l'altre. No afluixeu, deia el President. Jordi Pujol, tenia raó.