06 de Novembre de 2009

'Sociovergència' i català al cinema

La Llei del cinema és un dels projectes més ambiciosos que té entre mans el Govern de Catalunya. Es tracta d’una iniciativa que vol enfortir les nostres empreses de producció, distribució i exhibició i, alhora, resoldre el sempitern problema de l’escassíssima presència de la llengua catalana en el sector. Com diu el conseller Tresseras, es tracta de fer arribar el dret a decidir també al cinema.

Tothom amb un mínim sentit de país hauria, doncs, de tancar files a l’entorn d’un objectiu que busca el benefici de l’interès general. Com d’habitud, però, el catalanisme conservador fa figa davant la més mínima resistència dels sectors més refractaris a la normalització de la nostra cultura. Si, fa uns mesos, l’ínclit Felip Puig ja advertia farisaicament que la Llei del cinema és “inoportuna” perquè cal dedicar tots els recursos públics disponibles a lluitar contra la crisi, ara és Ignasi Guardans el que aboca aigua al vi. Segons l’antic eurodiputat de CiU, col·locat pel PSOE com a director general de l’Instituto de Cinematografía y Artes Audiovisuales sense haver de renunciar al seu carnet de militant de CDC, el doblatge al català és una activitat absolutament negligible. I tot plegat perquè aquesta llumenera no entén “perquè el debat se centra en el fet d’haver de veure Harry Potter i James Bond en català en lloc de perquè els catalans no van a veure més pel·lícules en català”. Quin cinisme, el paio!

Cas de materialitzar-se algun dia, prou que ens n’adonem, la sociovergència tindria moltes cares. I totes molt dures, per cert. Tant pel que respecta a tapar-se mútuament certes vergonyes, com, ai las!, per la feblesa en la defensa de la nació catalana. Prenguem-ne bona nota.