05 de Juny de 2009

Si tu no hi vas, guanya Espanya

La campanya de les eleccions europees ha arribat a la seva recta final de manera previsible i gairebé sense sobresalts. Tal com era imaginable, l'atzucac en què es troba la via autonomista als Països Catalans, els efectes de la crisi econòmica sobre les classes mitjanes i els sectors populars i la malfiança cap una construcció Europea percebuda com a opaca i poc participativa han generat una indiferència general en relació als comicis del set de juny. Si això hi afegim els efectes espanyolitzadors de la bipolarització PSOE-PP, no costa gaire d'entendre perquè bona part de la població no se sent especialment concernida per la seva celebració.

I, amb tot, els catalanes i les catalanes ens juguem força coses a les eleccions de diumenge. No és només que , tal com s'ha repetit aquests dies fins a la sacietat, bona part de la producció legislativa estatal i autonòmica està directament condicionada per lleis, reglaments i directives sorgides de les institucions europees. És que, a més, d'una perspectiva nacional, és bàsic que la veu dels que defensen els interessos i el dret a decidir dels Països Catalans se senti ben alta i clara al Parlament Europeu. És cert que no serem plenament reconeguts a Europa fins que no siguem un Estat amb els mateixos drets i obligacions que la resta. Mentrestant, però, seria un error imperdonable, per infantil i estèril, refugiar-se en un còmode passotisme antieuropeu o perseguir irreals paradisos artificials per mitjà del suport a opcions testimonials.

La campanya ha estat decebedora, certament. Els PSC ha mostrat altra vegada les seves limitacions. De bracet del PSOE, la seva candidata, Maria Badia, ha passat gairebé desapercebuda a ulls de tothom. Del sinistre Vidal-Quadras, retornat directament de l'ultratomba, val més no parlar-ne tot i que, cal reconèixer-ho, en alguna ocasió ha amenitzat un "cotarro"avorrit de solemnitat. La gran esperança blanca dels sobiranistes que fan la gara-gara a CiU, Ramon Tremosa, ha estat un fiasco fenomenal. Tibat i sense reflexos, se li ha escapat que el millor per Catalunya és un govern de CiU a la Generalitat i un del PP a Madrid. Sense saber-ho, ha escrit el seu epitafi polític.

Només Oriol Junqueras ha mantingut el tipus. El seu independentisme i el seu compromís amb la gent del país han quedat clars, sense maquillatges ni complexos de cap mena, a ulls de l'opinió pública. La força de la coalició que encapçala, amb el sobiranisme progressista de Galícia i Euskal Herria, ha fet la resta. Al final el que acaba comptant és la coherència. I a l'Oriol, la coherència, no li discuteixen ni els mateixos adversaris d'Esquerra.

En resum: si tu no hi vas, guanyen els de sempre. Si tu no hi vas, guanya Espanya.