23 de Desembre de 2011

Rajoy i nosaltres

El PP compta amb una còmoda majoria absoluta a Madrid i la composició del Govern de Mariano Rajoy respon perfectament a aquest context. En aquesta ocasió, contràriament al que va succeir en el període d'Aznar, no hi ha hagut cap concessió als sectors d'ordre afins al catalanisme conservador. El desconcert de Duran i Lleida i dels mitjans de comunicació que li són més afins és ben comprensible. De moment dissimulen com poden la seva contrarietat però, a mig termini, això pot ser una font important de malentesos i conflictes. Ni les ambigüitats calculades del pacte fiscal han servit per tal que la dreta espanyola hagi concedit res a CiU, ni que fos retòricament i de cara a la galeria.

El nou Govern espanyol, integrat majoritàriament –en la millor tradició del conservadorisme hispànic– per una pila de grisos economistes i llicenciats en Dret pertanyents als més alts estaments del funcionariat, tindrà com a gran prioritat la superació de la crisi econòmica, al dictat de les grans potències continentals. La resta, i singularment el plet de Catalunya per a un finançament just, quedarà absolutament relegat de l'agenda política. No seria descartable, fins i tot, que, al marge d'alguna concessió full a Duran, Rajoy faci passar la carpeta basca per davant de la catalana.

Es confirma un cop més, que l'Estat espanyol –i la seva classe política– no vol escoltar la veu del poble de Catalunya. El sentit comú recomanaria, per poca exigència patriòtica que hi hagués, una certa unitat d'acció dels partits catalans en defensa de l'autogovern i dels espais de sobirania que s'han consolidat en els darrers anys. Poc es pot esperar, de moment, d'un PSC en hores baixes, més supeditat al PSOE del que mai s'havia vist en molt de temps. I CiU, en el millor dels casos, és tota una incògnita: pitja l'accelerador pel que fa a fer pagar la crisi als treballadors i les classes mitjanes i manté l'entesa preferencial amb el PP al Parlament mentre, de boqueta, apel·la a una vaporosa transició nacional. L'independentisme democràtic d'esquerres, encara feble a les institucions, té, doncs, una greu responsabilitat amb vista al futur: facilitar espais de trobada de país per avançar en clau nacional i, alhora, sintonitzar amb els anhels d'una ciutadania cada vegada més decebuda del marc polític actual.