20 de Setembre de 2010

PSC: roses o espines?

La imatge de la direcció del PSC rebent a bombo i plateret José Luís Rodríguez Zapatero a la Festa de la Rosa de diumenge constitueix una estampa ben eloqüent de la desorientació estratègica flagrant que mostra en les darreres setmanes. Que, a aquestes alçades, Montilla i companyia s'encomanin al president del Govern espanyol –el mateix que no va dubtar a esquarterar l'Estatut agafant Artur Mas de la maneta i fent-li promeses d'amor per a després dels comicis de 2006– fa ben palès que, encara que resulti paradoxal, sembla que no han entès res del que ha succeït a Catalunya en els darrers anys.

I això per no parlar de la hipòcrita recuperació del bagül dels records d'una retòrica antiindepndentista digna de Patxi López. Tot plegat, a més, amb l'única intenció de competir amb CiU retraient-li una més que dubtosa deriva sobiranista que, tret d'algun despistat com l'entranyable Jaume Sobrequès, ningú no es pren gaire seriosament. A hores d'ara, l'electorat d'ordre té molt clar que el seu home és Artur Mas i, per molt que gesticulin els entusiastes propagandistes del PSC, no és gens probable que aquesta tendència es modifiqui substancialment amb vista al 28 de novembre vinent.

El PSC, està vist, està patint una estanya regressió cap al període anterior a 2003, quan, gràcies al paper de l'independentisme democràtic d'esquerres, es va començar a deixar enrere l'estancament nacional de la darrera etapa pujolista. La pregunta és obvia: ¿com podrà Montilla reivindicar en campanya bona part de l'obra del Govern de Catalunya, realitzada gràcies a l'impuls d'Esquerra –de la Llei d'acollida a la del Cinema, passant per la de consultes o la de la creació de les vegueries–, a partir d'unes categories ideològiques pròpies d'un neoespanyolisme reescalfat o, a tot estirar, d'una sociovergència avant la lettre?

Fa de mal dir, la veritat. Al PSC, si ningú no hi posa remei, li esperen dies amb més espines que no pas roses.