e-Noticies | Blogs blogs e-noticies e-noticies.cat

26 de Novembre de 2009

Prou xurriacades, senyor Pujol!

Admeto que, de ben lluny, sovint he admirat la facilitat de Jordi Pujol per comunicar políticament amb un llenguatge proper, planer i un punt col·loquial. L'ambigüitat calculada del catalanisme conservador, però, de la qual les excel·lents metàfores pujolianes en són una de les mostres intel·lectualment més aconseguides, m’ha irritat, també, com a la immensa majoria dels independentistes, durant una pila d’anys.

Fa pocs dies l’expresident de la Generalitat, que darrerament ha accentuat per motius obvis la seva faceta de maitre à penser, s’ha quedat a gust amb una desqualificació genèrica del procés de reforma estatutària iniciat el 2003. Segons la seva opinió, l’enorme desgast que ha comportat tot plegat ha estat en va i, de retruc, i aquí rau el seu autèntic neguit, “les relacions entre Catalunya i Espanya han empitjorat com no havia passat mai”. En això últim, ens l’hem de creure: ell ha trempejat, sense prendre mal i, globalment, a satisfacció de l’opinió pública de la capital de l’Estat, amb governs de la UCD, del PSOE i del PP. I això sense comptar amb el vincle confederal que sempre va somiar establir entre Catalunya i la monarquia.

El problema és, precisament, que si Catalunya volia anar més enllà dels estrets límits que marcava el vell Estatut de 1979, al si dels quals CiU va construir tan feliçment la seva paradeta, era ineludible endegar una iniciativa col·lectiva per a superar-lo. I això va ser, en bona part gràcies a la voluntat transformadora d’Esquerra, el que va representar l’Estatut del 30 de setembre, traït miserablement per Mas i Zapatero.

Tot plegat, ai las!, tenia el risc de provocar les ires de la classe política espanyola i dels poders fàctics de l’Estat. I d’aquí plora la criatura, que ningú no en dubti. N’hi ha que encara somien en aquell esquema, fictici però tranquil·litzador en el pla psicològic, d’una Catalunya nacionalment submisa però afalagada de manera paternalista per l’elit de poder espanyola.

En aquest context, les apel·lacions de Pujol a què el país necessita una “gran xurriacada” només es poden llegir com un estirabot enigmàtic, entre la impostura i la broma de mal gust. El que necessitem els catalans i les catalanes amb vista als propers temps és unitat política, coratge i, sobretot, voluntat per continuar avançant en la construcció d’un projecte nacional obert, democràtic i amb una ambició de futur sense límits ni fronteres de cap mena. I això, peti qui peti i diguin el que diguin els nostres germans d’Espanya.

No ens vingui amb xurriacades, senyor Pujol. Ja n'hi ha prou!

Tafanera

Blinklist

Fresqui

Del.icio.us

Barrapunto

Digg

Menéame

Twitter

Facebook

Afegir un comentari Enviar a un amic  
1380
3
Comentaris afegits 
Joan (Mataró) 30-11-2009 - 00:01
Pujol ha estat sempre un pèssim polític. S'ha anat repetint el contrari perquè una mentida dita mil vegades passa per veritat. Al poder li ha interessat elogiar-lo perquè la seva ambigüitat en definitiva ens mantenia anestesiats en la presó espanyola.
Només saps criticar els altres? (Anti-panxa contents) 26-11-2009 - 19:37
Aristòtil va posar un nom a la perversió de la democràcia: OCLOCRÀCIA. Ho pots buscar si vols. Això és en el q haveu convertit vosaltres a Catalunya. Pujol i CIU tenien errors i molts. Vosaltres, us anomeneu indepentistes però només cerqueu CÀRRECS
Maria (Barcelona) 26-11-2009 - 17:57
Quin nivell ! Crec que per a escriure articles s'hauria de tenir un mínim nivell. Sr. López, no ens faci perdre el temps!!
TORNAR