12 de Març de 2010

Llei de consultes: feina feta!

L’aprovació de la Llei de consultes populars per via de referèndum representa un pas endavant per a la modernització del sistema democràtic i constitueix una fita important pel que fa a l’aportació política d’Esquerra en aquesta legislatura. Estem parlant d’una norma que, a més de facultar el Govern, el Parlament o els ajuntaments, a impulsar iniciatives d’aquesta mena, obre la porta a què un 3 per cent de la ciutadania del Principat pugui forçar-ne la convocatòria sense mediatitzacions de cap ordre. No és poca cosa en temps de desafeccions, canvis de cicle, onanismes inconfessables i bullides d’olla diverses.

Sap greu, en qualsevol cas, que CiU s’hagi arrenglerat amb l’espanyolisme ranci de PP i Ciutadans en el rebuig a la proposta. I esgrimint, a més, un argument que jurídicament no s’aguanta per enlloc. Això de traure's de la màniga un procediment alternatiu de pa sucat amb oli que confon la legitimitat d’un referèndum amb la d’una votació per escollir la junta d’una comunitat de veïns, no cola per enlloc i gairebé provoca vergonya aliena.

Per no parlar, en el pla polític, de l'hipocresia de CiU en criticar que calgui sol·licitar el permís de l’Estat. No oblidem que en l’Estatut aprovat pel Parlament de Catalunya el 30 de setembre de 2005, s’establia, a través d’una disposició addicional, el traspàs al Govern de Catalunya de l’autorització per a la convocatòria de referèndums. CiU, l’alta jerarquia de la qual, per cert, s’ha amagat vergonyosament sota les pedres en la darrera onada de consultes sobre la independència, no té legitimitat per alçar la veu en aquest terreny. I és que és gràcies al pacte entre Artur Mas i Zapatero que arrosseguem aquesta creu.

Els límits del marc legal establert són ben empipadors, certament. La Llei de consultes, amb tot, si se sap explotar amb decisió i coratge nacional, pot contribuir poderosament a l’avenç cap a l’exercici del dret a decidir. Al capdavall els actes de sobirania són, essencialment, un gest fundacional nascut de la voluntat política. I en aquest terreny, ai las!, tot i els esforços perquè la resta de partits es mullin ni que sigui una mica amb vista al proper cicle electoral, la sol·litud d’Esquerra és clamorosa.