03 de Desembre de 2009

L’experiència històrica demostra que els nostres drets nacionals estan més ben garantits quan es generen amplis acords entre les forces polítiques catalanes per tal de defensar-los. I, si ens hi posem, segur que trobarem exemples de tot plegat en el passat remot i en el més recent. La unitat, sí, és un bé preciós que, quan no s’assoleix, sol perjudicar els interessos dels ciutadans i les ciutadanes de Catalunya. Compari’s si no la il·lusió col·lectiva que es va desvetllar amb l’Estatut aprovat pel Parlament, el 30 de setembre de 2005, amb la decepció que va sobrevenir posteriorment amb el pacte entre Mas i Zapatero que el va esquarterar d’una manera tan miserable.

Des d’aquesta perspectiva, doncs, és saludable que els diaris catalans hagin impulsat un editorial conjunt contra la previsible retallada de l’Estatut per part del Tribunal Constitucional. Vull dir, que ningú no em malinterpreti, que, vist el vist, millor això que no res. I és que, malgrat que avui no vull acarnissar-m’hi, no em puc estar de remarcar el paper dubtosíssim que han jugat els principals grups de comunicació amb seu a Barcelona durant aquests darrers anys. Per a dir-ho amb suavitat, la seva línia informativa no ha afavorit precisament els aires de canvi i d’avenç en el pla nacional que es van albirar amb el final del pujolisme. Els independentistes, és clar, hauríem volgut una mobilització periodística com la d’aquests dies en altres moments del nostre passat immediat quan, per exemple, calia defensar el text de l’Estatut del perill del ribot d’Alfonso Guerra i companyia. I també, sense demanar impossibles, una major comprensió per a l’actitud de dignitat catalana que va mantenir Esquerra a l’hora de negar-se a donar recolzament a una proposta final que, com s’ha demostrat posteriorment, queda curta per tot arreu.

A l’autonomisme se li ha covat l’arròs. El conflicte que planteja el Constitucional no s’ha de centrar en la preservació del text de l’Estatut retallat pel PSOE i per CiU sinó, si de cas, en la defensa de la sobirania del poble català: el que és inadmissible és que la carcúndia i la caspa de quatre jutges espanyols estigui per damunt de la decisió dels ciutadans i les ciutadanes de Catalunya. I, en aquesta línia, les consultes populars per a la independència, més que no pas hipotètiques adhesions dels partits a l’editorial esmentat, plantegen les coses allà on s’han de plantejar.

Unitat sí, sempre; però de la bona: d’aquella que serveix per anar endavant, avançant sempre cap a una nació catalana amb més poder polític i cap a l’exercici del dret a decidir. La resta, amb franquesa, vingui del costat que vingui, frega el ridícul.