01 de Setembre de 2015

Res no fa preveure que, amb vista al 27S els enemics del procés recorrin a recursos que no coneguem. Més aviat al contrari: ni argumentalment –és un parlar– ni en el pla de la utilització de la maquinària judicial, policial i mediàtica de la qual disposa l'Estat, no és previsible que assistim a res de substancialment nou. Si de cas, que és tota una altra cosa, es produirà una acceleració vertiginosa del ritme de tot plegat, amb dosis considerables de la violència simbòlica a la qual ja estam prou avesats..

Pel que fa al discurs, la retòrica del PP i la resta de forces espanyolistes –PSC i Ciutadans– és ja prou coneguda: la independència representa un atac intolerable a la legalitat vigent, esquinça internament la societat i conduiria Catalunya a la misèria i a un no-res en matèria de reconeixement internacional. A partir d'aquí, a tot estirar, es poden formular, en funció de les circumstàncies i del tipus d'auditori, vagues promeses de reforma constitucional, de caire més centralitzador o vaporosament federalitzants, segons els casos, però sempre en un sentit uniformista en el vessant nacional.

La reducció del procés sobiranista a una mera conspiració de determinades elits polítiques i econòmiques que, abraçant-se a l'estelada pretenen ocultar els seus tripijocs inconfessables, forma part, també, d'aquest univers discursiu. En aquest cas, però, es tracta d'un argument fins a cert punt més transversal que, enllà de l'espanyolisme estricte, és emprat també, ocasionalment, pels sectors més retardataris de l'esquerra alternativa de matriu estatal. Com si la renúncia a la independència ens vacunés automàticament contra els mals associats a la vella política...

Tenint en compte que, des de l'òptica miop dels aparells de l'Estat, el seu gran triomf en relació al procés independentista català ha estat el cas Pujol, no ens ha de sorprendre res del que pugui arribar a succeir en les properes quatre setmanes; tingui alguna relació amb la realitat dels fets, sigui fruit de la cuina que se'n faci des de qualsevol despatx ministerial o es tracti d'una barreja d'ambdues coses.

Comença la campanya més bruta de la nostra vida. Tinguem-ho clar i no defallim. Assumim-ho fins i tot amb il·lusió, gairebé com un repte. El que tenim entre mans és massa important com per permetre que ens esberlin la revolució dels somriures.