17 de Novembre de 2010

És disculpable que aquests dies els candidats tendeixin a sobreactuar un pèl per tal de fer-se sentir enmig del guirigall electoral que tot ho amara. I, amb tot, més enllà de l'inevitable aspecte carnavalesc que pren de vegades tot plegat, la campanya no destaca precisament pel gruix dels debats que s'hi plantegen. CiU, com era d'esperar, es conforma amb no arriscar i creuar els dits per tal que els déus de la demoscòpia li siguin propicis: gairebé no parla del dret a decidir i ha substituït la promesa d'un referèndum sobre el Concert Econòmic per un vague compromís amb un pacte fiscal fruit d'una futura cimera de partits. El PSC, tan desorientat com en les darreres setmanes, es limita a fer valer una recobrada espanyolitat per fer feliços els dirigents del PSOE que convida als seus mítings com si es tractés d'estrelles del rock. I el PP, al frec de la il·legalitat, dissenya jocs d'ordinador per disparar contra els seus dos blancs favorits: els independentistes i els immigrants.

Així les coses, sorprèn que quan es planteja, encara que sigui un xic incidentalment, una discussió de fons sobre el cost econòmic que té per a Catalunya la pertinença a l'Estat espanyol, la reacció sigui tan primària i superficial com la que s'ha trobat Joan Puigcercós des de diumenge. Perquè, més enllà de l'ús demagògic que s'ha volgut fer de la seva al·lusió a Andalusia per part dels mitjans de comunicació de Madrid, és evident que s'ha perdut una bona oportunitat per abordar, en campanya, una qüestió que afecta de manera molt directa el benestar dels ciutadans i les ciutadanes d'aquest país.

Tal com sempre ha reivindicat Esquerra, Catalunya necessita el Concert Econòmic o, directament, la plena sobirania fiscal que li atorgaria el fet de disposar d'un Estat propi. Quan CiU i PSC –val més no dir res de Joan Herrera, que s'ha atrevit fins i tot a equiparar Esquerra amb el PP– desacrediten i fan befa de les formes emprades per Puigcercós, renuncien a implicar-se en un debat que els concerneix i que és absolutament necessari des del punt de vista nacional; i –ai las!– queden ben retratats davant l'opinió pública: aposten, sí, pel carnaval per davant de la política de veritat.