07 de Febrer de 2012

23F: veritats incòmodes de la transició postfranquista

Les revelacions extretes d'un informe recentment desclassificat pel ministeri d'Afers Exteriors alemany ha posat en evidència la connivència ideològica entre el rei Joan Carles i els protagonistes de la grotesca militarada del 23 de febrer de 1981. Segons l'ambaixador germànic de l'època, Lothar Lahn, el monarca va mostrar comprensió –“quan no simpatia”– envers els protagonistes del colp, que “només pretenien el que tots desitjàvem, concretament la reinstauració de la disciplina, l'ordre, la seguretat i la tranquil·litat”.

De vegades, i aquesta n'és una, els documents secrets que escapen dels arxius de les grans cancelleries ens ajuden, a tot estirar, a redescobrir el sabor de la sopa d'all. O és que, a aquestes alçades, algú ignora que, mort el dictador, la reinstauració de la monarquia va ser un factor tranquil·litzador de primer ordre per als vells poders fàctics que es volien acoblar a la nova situació? O és que ningú no és conscient del paper central que van jugar els militars –fossin més aperturistes o pertanyessin obertament al búnquer–, almenys fins a la victòria del PSOE de 1982, com a tuteladors actius de l'Espanya constitucional?

Al marge que fracassés des del punt de vista de l'organització tècnica –i també en el pla del lideratge polític–, el 23F va triomfar indiscutiblement pel que fa a garantir una ferrenya centralització de l'Estat amb vista al futur i en el que respecta a marcar les línies vermelles que la feble esquerra espanyola del període no podia traspassar si volia arribar a ser una opció de govern tolerable. I a fe que ho hem patit des d'aleshores!

El rei Joan Carles, lluny del pensament únic de les hagiografies més o menys autoritzades, va ser l'instrument a través del qual els sectors més dinàmics de l'antic règim van conservar bona part del seu poder i gràcies al qual ningú no va haver de retre comptes pels crims comesos –i les complicitats teixides– durant la dictadura. Pretendre que aquest paper es pot haver exercit sense embrutar-se les mans és, senzillament, voler amagar a la ciutadania les veritats incòmodes de la transició postfranquista.