04 de Setembre de 2008

Un premi devaluat

Si els que van instaurar el premi Príncep d’Astúries dels Esports tenien com a objectiu fer una mena de Nobel dels esports han esgarrat l’objectiu de totes, totes.
 
Inicialment era aquest un premi que recompensava no solament l’èxit puntual d’un esportista, sinó també una trajectòria. Semblava un premi destinat a fer història i tenir un prestigi internacional reconegut i, a més, a prestigiar a qui el rebia. Malauradament ha degenerat en un Millor Esportista de l’Any i gràcies. Els primers guardons els van rebre Coe, Ballesteros, Bubka... En l’argumentari hi havia un alt contingut de la trajectòria del guardonat.
 
Tot i reconeixent el que Rafael Nadal està fent al món del tennis, el premi li arriba quan encara ha de assolir fites més altes i, aleshores sí, totes plegades suposarien el reconeixement no al fet puntual de ser el número u o d’haver guanyat tres Grand Slam en una temporada, a més de l’or olímpic. El fet d’haver-se mantingut a l’elit del seu esport, que és el més difícil, durant anys és un criteri imprescindible. Assolir el cim és molt més fàcil que mantenir-se dalt de tot, que és privilegi d’uns quants escollits.
 
La devaluació del Premi Príncep d’Astúries de l’Esport va començar fa temps i es va confirmar quan es va premiar Alonso per ser campió de la Fórmula Nissan, perquè encara no havia guanyat cap títol mundial quan va ser escollit. És a dir, els premis es guien pel fet puntual, i no pel rigor i la seriositat que donen les trajectòries.

Possiblement els èxits de Nadal pesin més que els 14 ors olímpics de Phelps o els registres mundials de 9”69 i 19”30 de Bolt en 100 i 200 metres, respectivament. O la conquesta dels 5,05 metres d’Isinbaieva al salt amb perxa, quan ja era or i no necessitava batre cap rècord.

Ara mateix aquests premis fan riure aquí i, sobretot, fora d’Espanya. Encara hi ha qui s’estranya que molts dels estrangers premiats no es molestin en venir a recollir-los. És part del preu que es paga pel patriotisme mal entès.