14 de Maig de 2009

Un altre monument al futbol

Ja no queda cap mena de dubte que el Barça aconseguirà el tres de tres. Sense Iniesta, Henry, Valdés, Abidal i Márquez els de Guardiola van escombrar del terreny de joc de Mestalla a un Athletic que s’havia fet alguna il·lusió que podria guanyar la final de la Copa i batre un equip que cada cop va assolint les fites futbolístiques pròpies de les grans llegendes d’aquests esport. Després del 2-6 del Bernabéu el vaig comparar amb el Brasil dels anys 70 i no em vaig equivocar, salvant totes les distàncies.

El segon temps de la final de la Copa del Rei va ser un altre monument al futbol que va desmitificar el vell aforisme que diu que les finals són per guanyar-les. Sí, això és ben cert, però també per fer un joc de qualitat, exquisit i tècnicament irreprotxable, i donar espectacle encara que el resultat estigui per sobre de tot sense importar els mitjans per assolir-lo.

Els bascos només ho podien contrarrestar al Barça a base de duresa, i fins i tot violència, i joc brut. Sortosament, l’àrbitre Medina Cantalejo no va estar aquest cop desencertat del tot i va controlar-ho, encara que resulta incomprensible que Messi veiés una tarja groga i Amorebieta acabés el partit sense cap amonestació.

A futbol, a aquest equip no hi ha qui el superi. El Chelsea ho va intentar amb el mètode de l’antifutbol i no li va sortir bé. El Manchester United, el proper dia 27, també hi posarà una forta dosi d’agressivitat i, si cal, de mala intenció. Ferguson és gat vell i ja tindrà molt clar com aturar l’allau de joc del Barça. Si l’àrbitre de la final assenyala tot el que haurà d’assenyalar, el Barça guanyarà perquè, repetim, fent futbol no té cap rival al món en aquest moment. Ara bé, si hi ha ball de bastons i no el talla, la sort del Barça pot ser una altra.

Sobre els incidents que van envoltar els prolegòmens del partit només he de dir que va ser una mostra de com és i què pensa una part del país. I no hi ha pitjor cec que aquell que no ho vol veure.