23 d'Abril de 2011

Pep, no podem fer més el passerell

El defecte més gros del Barça en els dos primers partits contra el Real Madrid ha estat la innocència dels jugadors. Els madridistes van ser uns mestres a l’hora de enterbolir el partit i posar l’àrbitre contra les cordes de manera reiterada, tant fent faltes que fregaven la vermella directe com envoltant-lo de forma tumultuària per coaccionar-lo.
 
Mourinho, que és un amant del joc brut i del teatre, ha alliçonat molt bé els seus jugadors que han interpretat en aquests dos primers partits el paper de víctimes quan ells han estat ells botxins en moltes jugades, en les que els jugadors del Barça van quedar com uns autèntics passerells. Manca picardia i mala llet entre els blaugrana per condicionar i confondre el col·legiat com fa el Madrid.
 
Per exemple, Arbeloa trepitja el turmell de Villa que havia caigut a terra. Entre Arbeloa y Ramos aixequen Villa per fer veure a l’àrbitre que esta fent teatre. Undiano s’ho empassa i no va xiular la falta ni mostrar la targeta groga. Un altre exemple. només començar el partit, mig equip del Madrid va envoltar Undiano Mallenco en la primera falta que cometia Alves, demanant-li ja una targeta groga. Més: Pepe va trepitjar el turmell a Leo Messi, cosa que tampoc va veure (o no va voler veure ells i cap dels seus ajudants). A més, Pepe va cometre dos faltes més dignes de la segona groga. Una, a Busquets dins l’àrea blaugrana (que TVE va amagar) i una altra a Keita per darrera, que l’àrbitre tampoc va voler veure i va estalviar-li la vermella al violent jugador madridista.
 
De Muñiz Fernández ja no en parlem: estava degudament alliçonat i no ho dic pel penal a Villa que no va concedir, sinó per les cinc faltes a deu metres fora del àrea que va assenyalar perquè Cristiano pogués marcar.
 
El Barça va amb el lliri a la mà mentre el Madrid porta la destral aixecada i, a sobre, es fan les víctimes davant l’àrbitre al que coaccionen i condicionen reiteradament. En els dos primers partits s’han imposat per la seva brutalitat i violència. A l’anada de la semifinal de la Champions, no podem seguir fent-li el joc al Real Madrid i cal tirar mà de la de les regles no escrites que també ajuden a guanyar partits.
 
Pep, creu-me, a Madrid no podem tornar a caure en aquest parany. Si per futbol no poden amb nosaltres que no perdem una altra vegada amb innocència supina. Si som els millors hem de ser-ho en tot. Que si no anem a Wembley no sigui perquè li hem estès una catifa al Real.
 
(Entre parèntesi: Pep, em preocupa molt la manca d’alçada de la defensa. A València les accions més perilloses van ser dos cops de cap, un al pal i un altre que va ser gol. En els dos casos, els jugadors rivals van saltar el doble que els nostres).