28 de Març de 2010

Laporta, dictador i llepaire

El president més indigne –o si més no, el que més indignitats ha comés– de la història del FC Barcelona sembla decidit a fer bo aquell dit castellà que diu que “para lo que me queda en el convento, me cago dentro”. En aquest cas, en el Barça.

El nomenament de Johan  Cruyff com a president d’honor no és sinó una mostra més del tarannà dictatorial/bananero que ha presidit tota la seva gestió institucional. Cruyff és el prototip del personatge que genera divisió i enfrontament, fins i fora del camp: Un exemple il·lustratiu: el primer dia que va trepitjar el Camp Nou es va negar a posar-se el xandall de Meyba perquè no li feia un contracte apart.

Com a jugador Cruyff va ser penós. En cinc anys va guanyar una Lliga i una Copa, i va destacar més pels conflictes que va generar davant la passivitat d’Agustí Montal que, agenollat davant el perniciós personatge, fins i tot, quan va acabar el seu primer contracte de tres anys, va accedir a pagar-li una quantitat com si fos un dret de traspàs perquè seguís dos anys més.

Si com a jugador va fracassar estrepitosament, com a entrenador el primer any que va guanyar la Lliga va necessitar l’ajut de Rexach, que va dirigir l’equip a la recta final de la competició, perquè Johan va ser operat del cor. I les tres Lligues següents va necessitar que la directiva incentivés dues vegades els jugadores del Tenerife i una als del València per guanyar els títols a la darrera jornada.

La Copa d’Europa la va guanyar gràcies a un jugador, Koeman, que ell no va voler fitxar. Després d’aquella època de títols, va arribar el que tots sabem: Escaich, Angoy, Korneiev, José Mari, Eskuza i companyia van substituir Laudrup, Zubi, Romário, Laudrup i demés cracks i l’equip es va enfonsar. Tot perquè el seu gendre Angoy i el seu fill Jordi poguessin jugar a Primera sense tenir el nivell necessari.

Després es va dedicar a intrigar i va pactar amb el nacionalisme excloent i farisaic de Convergència per anar contra Núñez, doncs no hi havia collons per enfrontar-se a l’expresident a les urnes. A CDC veien, ara fa deu anys, que se’ls acabava el xollo i van decidir copar els centres més importants de la societat catalana. L’Elefant Blau de Laporta va ser la plataforma que, amb el suport dels mitjans de comunicació oficials, amb TV3 i Catalunya Ràdio al capdavant, va acabar amb la paciència d’aquell president, que va decidit plegar.

I, clar, a Cruyff havia de recompensar-lo per la feina bruta que va fer. Atribuir a l’holandès el model futbolístic del Barça actual és molt discutible. A tall d'exemples, a La Vanguardia Cruyff va escriure (abans de les dues Lliga i la Champions de l’era Rijkaard) que Ronaldinho no feia cap falta i que ell hagués fitxat el primer any de Laporta la triple A del València: Ayala, Albelda i Aimar (!). Abans de l’arribada d’en Pep a la banqueta, va criticar reiteradament a El Periódico el crack actual, Messi, que considera massa individualista i poc efectiu. Clar que ell sempre té la raó. "Ya lo dije", és la seva frase preferida.

No hi ha de donar més voltes a l’assumpte. Aquesta darrera indignitat de Laporta té, sortosament, fàcil solució, doncs el nomenament està sotmès a la ratificació de l’Assemblea. Cal esperar que el proper president, que pel bé del Barça ha de ser Sandro Rosell, ho sotmeti a votació de l’Assemblea. Una votació que ha de ser secreta i no a mà alçada, com la que va permetre a Laporta superar el vot de censura després d’un munt d’irregularitats en el recompte dels vots.

De passada, a la mateixa assemblea, Rosell hauria de restituir Oriol Giralt com a soci, aquest cop sí, amb tots els honors. A partir  del proper 13 de juny caldrà reparar les bestieses d’aquest dictador anomenat Laporta.

(Entre parèntesi; cal recordar que Cruyff va afirmar que se li en fotia el català i que no li donava la gana parlar-lo perquè és una llengua inútil).