09 de Juliol de 2008

La fi de Laporta: traïdoria i cops baixos

Durant els darrers dies els periodistes hem detectat un reguitzell de comportaments indignes destinats a massacrar Joan Laporta per part del seus companys de Junta Directiva.  

En aquesta fastigosa tasca ha destacat per sobre de tots Ferran Soriano, que ha fet un patètic peregrinatge pels mitjans de comunicació per vendre la seva figura com a dofí de Laporta, mentre aquest es trobava a Suïssa a una reunió de l’UEFA. Un apunyalament en tota l'extensió de la paraula que l’hagués firmat, encara que no millorat, el mateix Judes.

Aquest comportament el defineix perfectament. Una persona que és capaç de vendre el seu company i amic, amb el qual fins abans de diumenge mantenia forts lligams d’amistat, és indigna d’ocupar la butaca presidencial del club.

Com Soriano, encara que amb menys intensitat, també altres directius s’han dedicat a posar a baixar d’un burro el seu president. El vot de censura ha fet aflorar els instints més baixos d’aquestes persones que no s’han donat per al·ludides i han focalitzat en Laporta l’origen del problema.

Senyors directius: el Vot de Censura era destinat al president, sí, però també a la resta de directius, com es podia llegir a les butlletes. I vostès volen ara escombrar Laporta, al que han consentit tot i més durant els darrers cinc anys, pere salvar-se. Quina vergonya!

La fi de Laporta serà un autèntic espectacle perquè, al marge dels cops baixos del seus companys, el personatge reuneix unes característiques molt específiques. A diferència de Núñez, Gaspart, Reyna o Florentino Pérez, Laporta no té un negoci propi que sigui un imperi i li permeti mantenir el ritme de vida que li ha donat el Barça. A ell sí que li cal el club per tenir cotxe amb xòfer, taula al Drolma amb menú de 250 euros, primera classe als avions i, si cal, vols privats, que tot això i més li hem pagat entre tots els socis del Barça.

Si plega ara, Laporta perdrà de sobte tot el reconeixement social del càrrec i haurà de tornar al seu bufet a fer de picaplets, encara que el Barça li hagi obert moltes portes i li hagi propiciat molts negocis. Només calia veure qui hi havia a la llotja del Camp Nou els dies de partit. Sense cap mena de dubte aquests cinc darrers anys sí que han estat els millors de la vida de Laporta.

El pitjor de la seva fi com a president pot arribar, però, quan l’entitat i sobre tot el projecte de Guardiola faci figa per culpa del seu comportament, propi d’un “okupa” que els socis han foragitat de forma contundent i que es resisteix a fotre el camp.