04 de Juny de 2009

Ferran Soriano i l’atzar

Ferran Soriano va ser des del 20 de juny de 2003 al 7 de juliol de 2008 el vicepresident econòmic del Barça. Els serveis prestats a Joan Gaspart, del qual va amagar sota les catifes del club tot el dolent i pitjor de la seva gestió, li ha valgut fa poc la presidència d’Spanair apadrinat per l’empresari hoteler. Els favor es paguen amb favors. Faltaria més.

Entre un i altre, entre el Barça i Spanair, Soriano va escriure un llibre titular La pilota no entra per atzar, tot lloant la seva bona gestió al front de la economia blaugrana fins al punt de creure’s que ell empenyia la pilota quan anava a parar a la xarxa de l’equip rival. O gairebé.

Home, potser la pilota no entri per atzar, però de vegades un pensa que pot entrar per casualitat. Fora de la retòrica del llibre, a aquesta conclusió s’arriba després de repassar el grans trets de la seva gestió, a la llum del que diuen les auditories del club.

Els deu dies de 2003, que van comptar com una temporada sencera, la directiva va passar a pèrdues tots els deutes de l’era Gaspart, amb la joia i beneplàcit d’aquest, per alleugerir la feixuga motxilla que va heretar. El Barça va perdre 164 milions d’euros i ningú no s’ha fet responsable. El fons social va passar de 77 milions a -87 milions. També va procedir a pujar més d’un 45% les quotes dels abonaments del Camp Nou. Dues mesures que no requereixen gaire imaginació ni haver trepitjat Esade.

A la temporada 2003-04 el balanç del Barça va oferir 10 milions de benefici gracies a l’esmentada pujada de les quotes i a obrir sense límit el número de socis. Sense això, el club hagués perdut 8,5 m€. Imaginació, per ara, cap ni mica.

A la 2004-05, la Directiva va vendre patrimoni (ell no definia amb l’eufemisme transformació dels actius) i un tros de Can Rigalt va anar a parar a La Llave de Oro. El balanç es va tancar amb un benefici de 33 milions, gràcies a empobrir el patrimoni del Barça. Vendre patrimoni tampoc és un recurs que necessiti gastar gaires neurones.

A la 2005-06 va fer una obra d’enginyeria contable, tot activant els crèdits fiscals que es podien generar arran de les pèrdues de l’era Gaspart. Es va donar la paradoxa que mentre la directiva sostenia que aquelles pèrdues de 164 milions corresponien a Gaspart i no a ella, en canvi sí que les reconeixien com a pròpies en el moment de beneficiar-se amb els crèdits fiscal, que són una mena de d’Impost de Societats, però a l’inrevés. Sense aquesta activació, a la que no hi tenien cap dret segons ells mateixos, doncs atribuïen aquelles pèrdues a Gaspart, el club hagués perdut 28 milions aquella temporada.

La 2006-07 es va tancar amb 6,8 milions de superàvit i la 2007-08, amb uns 10 milions. Però Soriano, amb la inestimable col·laboració de Sala i Martín, va decidir no pagar a Sogecable el que li corresponia por contracte de TV. D’aquesta manera Soriano va tornar a presumir de superàvit a les dues temporades esmentades (16,8 milions en total), però si s’hagués pagat a Sogecable quan corresponia, en lloc de fer-ho el passat desembre per decisió judicial, el Barça hauria tancat una altra vegada amb pèrdues aquests dos exercicis, doncs la quantitat que es va pagar el passat desembre a Sogecable superava els 30 milions d’euros (15 cada temporada).

Amb aquest panorama només desitgem que els avions d’Spanair, la companyia que presideix Soriano, no volin per atzar ni per casualitat. Però al Barça, segons revelen les auditories (el que hem dit és una engruna del que podríem escriure), la seva gestió no va ajudar gaire a que la pilota no entrés per atzar. I nosaltres no ens empassem la granota que molt sí ho han fet.