16 de Novembre de 2009

Estem alimentant un monstre

Després tot seran lamentacions. Però ara ningú no fa res per aturar-li els peus. Mai es podia pensar que uns resultats esportius poguessin propiciar tanta irracionalitat i tapar tantes indignitats.

Tots callen i el pitjor és que molts li riuen les gracietes. A uns els té emmordassats, com bona part de la premsa, especialment l'esportiva amb l’assumpte de les promocions pel mig, i ja no parlem de les televisions oficials; altres, ja els va bé que algun eixelebrat s’atreveixi a dir el que ells pensen però no poden ni volen dir-ho, i també hi ha els babaus que se’l prenen en serio, que també n’hi ha encara que sembli difícil, i creuen que Catalunya necessita un Chávez o un Gil y Gil, com va apuntar La Vanguardia en un editorial el passat 15 d’octubre..

La figura de Joan Laporta es va engreixant, i no només físicament doncs supera ja els límits d’un bacó, com ells va reconèixer que s’estava posant, a base d’ingerir canapès i més canapès ja fa uns anys.

Tant s’arrengla a l’independentisme més radical de Carretero, com es declara enamorat de la Catalunya Oberta i es transforma en pancartista de manifestació. Demana presumpció d’innocència per uns i espia als seus directius que poden fer-li ombra en la perpetuació del laportisme. Posa en la nòmina del club la querida i la fa fora quan li rota. Es queixa de manca de transparència dels seus rivals esportius o no i el club és un búnquer informatiu del que les notícies suren gràcies a les filtracions. Insulta un president autonòmic, es batussa amb un altre i agredeix pel carrer a antics empleats del club. Té planejat un pelotazo a uns terrenys agrícoles a l’Hospitalet i es queda en calçotets a l’aeroport. Té la barra de demanar a la Secretaria de l’Esport poder deixar el cotxe a l’aparcament oficial que hi ha a 50 metres del seu despatx... Etc.

La supèrbia i l’egolatria, que estan en aquest cas elevades a l’enèsima potència, ara estan amanides amb una bona dosi de messianisme i s’ofereix com un führer per Catalunya, perquè, diu, té temperament de líder i no de màrtir. I així el monstre creix i creix cada dia sense que ningú sigui capaç de posar-li fre. La graderia del Camp Nou, sense una oposició organitzada (potser perquè el 10 de juny proper és la seva data de caducitat), tampoc reacciona.

Si aquesta calamitat d'home té alguna tasca a desenvolupar en el futur de Catalunya, posem-nos a tremolar.

P. S. Al monstre pot devenir aviat bicèfal. L’altre cap, el Fofó Sala Martín, acaba de titllar com a cassurros a tots els espanyols. Al führer ja li acompanya un conducator per si es perd.