17 d'Abril de 2009

El TCE, un element decoratiu pel Barça

Jaume Llauradó ha donat recentment un nou impuls al Fòrum Samitier, un espai de debat barcelonista que en aquesta nova etapa ha començat la seva tasca tot abordant el tema dels estatuts del club.

Entre les conclusions a què s’ha arribat al respecte està la inconveniència d’allargar la durada i el nombre dels mandats, la necessitat que càrrecs com el Síndic del Soci i el president de les Comissions Econòmica i Disciplinària siguin independents i no nomenats per la Junta Directiva, la supressió de l’aval i millorar la participació dels socis a l’Assemblea, tot vetant les convocatòries el mes d’agost i augmentant el coeficient d’assistència dels compromissaris mitjançant la seva elecció per part dels propis socis.
 
Tots aquests punts estan destinats a incrementar els nivells de participació i democràcia dins el club, quelcom que, pel que fa a la darrera, està seriosament amenaçada, sobre tot quan els òrgans de control de la directiva estan formats més per uns amics que per persones que haurien de fiscalitzar-lo. Ni Magda Oranich ni Xavier Sala semblen capaços de collar la directiva arribat el moment. I bé que ho demostren.
 
Però, encara hi ha quelcom més important en aquest cas. I no és una altra cosa que la nul·la jurisdicció del Tribunal Català de l’Esport sobre les barrabassades que pot fer la directiva, aquesta o les que vinguin en el futur.  
 
Per exemple, les eleccions de 2006 es van fer per ordre judicial, però abans, a finals de 2005 i començaments de 2006, el TCE va assenyalar que estava clar que els Estatuts deien que s’havien de fer a la primavera de 2006. Al final, la directiva les va organitzar en ple mes d’agost encara que per ordre d’un jutge de Primera Instància, que no pas pel que havia assenyalar el TCE mesos abans. La sanció esportiva per aquell incompliment estatutari no ha existit.

És evident que a l’actual directiva, que s’omple la boca quan parla de nacionalisme, ja li va bé tenir una institució catalana com el TCE sense cap atribució, doncs li permet actuar pràcticament des de la impunitat, portant tots els contenciosos que ha generat –i que no són pocs- fins al Tribunal Suprem per guanyar temps, cosa que ha aconseguit en molts assumptes començant per el cas de la due dilligence aixecada sobre l'època de Gaspart a la presidència, que es remunta a 2004 i que encara dorm a Madrid.
 
El reconeixement del Barça al TCE no només seria un qüestió d’higiene democràtica, sinó, a més de donar exemple dins l’esport català, quelcom necessari per eliminar la sensació de que les directives actuen des de la impunitat. Tant que ens queixem de Madrid i acabem portant totes les contingències davant els tribunals de Madrid.