14 de Juliol de 2008

El segrest del Barça

Joan Laporta ha portat al Barça cap una situació desconeguda en la seva historia, o sigui, la d’un president al que el 60,6% dels socis demanen la seva renúncia i que, en canvi, s’enroca, perd vuit directius (després d’haver-ne perdut sis els anys anteriors) i s’atrinxera disposat a morir amb les botes posades. Acorralat per l’opinió pública dispara contra tot el que es mou prop del seu búnquer.

D’aquell Elefant Blau que s’omplia la boca tot reclamant democràcia al Barça ja no en queda res. Ara mateix es un cadàver polític, sense futur en els ambients on es penca poc i es guanyen molts diners, que són els que sempre li han agradat, i està disposat a sotmetre’s al veredicte d’una Assemblea que va qualificar en 1998 com “una reunió del’Inserso”, tot menyspreant l’òrgan suprem decisori del club. Caldrà veure com intentarà manipular la voluntat dels compromissaris.

Aquest afany per seguir enganxat al càrrec com una llepassa fa pensar que necessita el club per acabar algunes feines pendents, que no deuen ser precisament en benefici del Barça. Si no foren així, no s’hauria enrocat al càrrec ni tampoc hauria segrestat el club en una tàctica encaminada a guanyar temps a l’esperança que el barcelonistes perdin la memòria d’aquí al dia de l’Assemblea. I pensar que va dir que Núñez havia de plegar si rebia el 40% de vots en contra al vot de censura que ell li va instar! I pensar que el seu eslogan electoral era “El Barça, primer”!

El pitjor d’aquesta trista història és que l’equip de Guardiola pot ressentir-se de la burla que el president ha fet als socis i a tota l’entitat. Diu Laporta que per coherència i estabilitat ha de seguir al càrrec. Res pot perjudicar més al Barça que tenir un irresponsable a la llotja.

Cal pensar que si 9.473 socis van donar suport al vot de censura i 23.870 li van dir a les urnes que fotés el camp, els que vagin a l’Estadi en els propers partits sabran dir-li a aquest ‘okupa’ de guant blanc on és la porta de sortida.