04 de Maig de 2009

El millor Barça que recordo

Porto des de finals dels anys cinquanta veient partits del Barça. Pràcticament, des que tinc ús de raó. I he de confessar que mai havia vist un partit tan complert, espectacular i tècnicament irreprotxable com el de dissabte al Bernabéu, que va acabar 2-6, en una inoblidable jornada que figura ja a la història del club amb lletres d’or.

L’equip de Guardiola va fer una obra d’art, gairebé un partit perfecte, si és que la perfecció existeix, amb joc d’una altra galàxia, mitja dotzena de gols i una sincronització absoluta entre els jugadors.

Així, de volada, em vénen a la memòria els partits del Barça d’Helenio Herrera, amb aquella davantera formada per Tejada, Kubala, Evaristo, Suárez y Czibor, que em va captivar a la meva adolescència, sobretot per la elegància d’en Suárez, qui va marcar el gol més maco de la història del Camp Nou, encara que aleshores no hi havia càmeres per perpetuar-lo. Va ser contra l’Estrella Roja de Belgrad, a la Copa de Fires. Un gol semblant al de Messi contra el Getafe, però arrancant des de gairebé l’àrea pròpia.

Recordo el Barça del primer any de Cruyff com a jugador i el  0-5 al Bernabéu. Aquell equip va ser flor d’una temporada i aquell partit no té punt de comparació amb el de dissabte. Caldria recordar l’equip de Cruyff entrenador, que també va golejar el Reial Madrid por 5-0, encara que el seu millor partit va ser contra el CSKA de Moscou, en Copa d’Europa, què va acabar 4-1. Allò va ser una exhibició de futbol atacant que semblava difícilment superable. Però, al Bernabéu, Cruyff sempre posava el fre de mà i no va aconseguir resultats enlluernants com entrenador. Finalment, el Barça de Rijkaard, amb el 0-3 de Ronaldinho i companyia, què va ser una gran exhibició encara que sense el nivell insuperable del 2-6.

Dissabte el Barça era esperat per rebre un chorreo, en raó de no sabem què. A la meseta parlaven de casta, raza, arreón per enaltir el joc del Madrid i de canguelo, cagómetro i altres qualificatius horteres per menystenir el Barça. Tot plegat ens recordaven les èpoques de franquisme ranci i caspós, que van ser les millors del Reial. Xavi, Iniesta, Messi i la resta de companys, amb Guardiola de mestre de cerimònies, van tornar al món real un equip i un club que viu de la inèrcia d’altres temps on gaudia del proteccionisme oficial.

Des d’aquesta tribuna proposo que el 2 de maig es declari dia de la Festa Major del Barça. Mai, mai no havia vist un Barça semblant en més de mig segle veient-li partits. I entre d’altres col·lectius hauríem de remuntar-nos, si més no i amb tots els respectes, al Brasil dels anys setanta.