10 de Març de 2011

Comença un via crucis per a Joan Laporta

El proppassat dia 3 de març les facècies econòmiques que va cometre Joan Laporta com a president del FC Barcelona van conèixer un salt qualitatiu pel que fa a la exigència de responsabilitat. Un jutge va ordenar a ell i set directius més a avalar conjunta i solidàriament 23,2 milions per cobrir les pèrdues del primer mandat (15 de juny de 2003 a 30 de juny de 2006) i hauran de fer-ho abans de dos mesos.

L'enginyeria financera –com ara s’anomenen les trampes i malifetes– dissenyada per Laporta, amb la figura del vicepresident econòmic  Ferran Soriano com a col·laborador necessari per no haver de suportar la “pesada motxilla” que van heretar del duet Gaspart-Reyna,  acabarà com el rosari de l’aurora.

Durant aquells 15 dies que “no comptaven per res” (del 15 al 30 de juny de 2003) es van perpetrar maniobres de gruix calibre encaminades a prendre el pèl als socis del Barça. Gaspart va saber entabanar als seus successors i va consentir que, a canvi de no patir una exigència de responsabilitat per la seva nefasta i fins i tot sospitosa gestió econòmica, es carreguessin al seu deure un reguitzell de pèrdues que serien irrecuperables.

A Gaspart poc l’importava aquest fet. No havia d’avalar perquè va aconseguir de la Liga de Fútbol Profesional ser considerat bon gestor com a successor de Josep Lluís Núñez, que va enfilar 22 anys de superàvits continus. Així es tancava el cercle: Gaspart deixava el Barça sense cap responsabilitat en matèria econòmica i Laporta podia començar de zero i al final del seu primer any, que va tancar a un petit superàvit, aixecar l’aval del 15% del pressupost. Una conxorxa impresentable.

Però, ai!, part de les quantitats declarades com a pèrdues, concretament 63,8 milions, es van produir i signar dins els 15 dies de referència; és a dir, dins del mandat de Laporta i no eren imputables a l’era Gaspart, com consta a l’auditoria dels comptes d’aquella temporada.

Aquest detall es va amagar amb la esperança que ningú no ho advertís i així estalviar-se pagar més avals. Fins i tot Laporta i els seus no consideraven aquells 15 dies com pertanyents al seu mandat, com ho prova el fet que fins i tot volien convocar eleccions el 2007 i no el 2006 com assenyalaven els Estatuts.

Va ser un jutge el que determinar que aquells 15 dies comptaven com a tot un any de mandat a tots els efectes. El soci Oriol Giralt va ser el primer que va denunciar la trampa, però la Secretaria General de l’Esport,  en  connivència amb el Tribunal Català de l’Esport, no el va fer cas. Un altra soci, Vicenç Pla, va portar el cas als tribunals i després de obligar a Laporta a convocar eleccions el 2006, va reclamar la seva responsabilitat per les pèrdues de 24,2 milions del seu primer mandat, quantitat resultant de restar els superàvits dels 63,8 milions perduts aquells 15 dies.

La sentència de l’Audiència donant la raó a Pla està recorreguda al Suprem i després de gairebé un any encara no se sap si serà admesa a tràmit. Mentre, però, el jutge ha acordat mesures preventives com els avals de 24,2 milions per garantir el retorn de les pèrdues, tal com es contempla a la Ley del Deporte. Si el Suprem es desentén del cas o ratifica el parer de l’Audiència, la sentència esdevindrà ferma i s’hauran d’executar els avals. Total, prop de 3 milions per cadascú dels vuit implicats.

Tot, al marge del que van acordar els compromissaris del Barça en la darrera Assembla de endegar una acció de responsabilitat contra Laporta per cobrir 40 milions més per les pèrdues del seu segon mandat de quatre anys.