07 de Desembre de 2008

Al Real, mitja dotzena

Dissabte vinent, el Real Madrid visita el Camp Nou. La diferència entre un i altre equip és ara mateix com la distància que separa la Terra de la Lluna. El Real Madrid intenta treure els partits a empentes i rodolons, quan aconsegueix treure'ls, amb Raúl corrent com mai no ho havia fet, amb un mig del camp més atent a destruir que a construir i amb una defensa de vidre on la gran notícia és que enguany Casillas ja no atura allò que és impossible d'aturar.

Sempre he dit que Casillas era el secret del Real i quan el de Móstoles ha baixat del cel per convertir-se en un vulgar humà, com tots nosaltres, al Real li han sortit les vergonyes. Ni Raúl, ni Van Nistelrooy, ni Robinho, ni Ramos, ni Cannavaro... L'autor de les dues darreres lligues que ha guanyar el Real ha estat Casillas.

Però en Casillas ja no és el que era. Ahir, en el primer gol del Sevilla, va fer una assistència perfecte al rival i en el segon es va quedar quiet com un estaquirot en lloc de sortir a rebutjar la pilota que havien centrat sobre la seva porteria.

El Barça ara mateix està capacitat per fer-li una estripada històrica. Després de les exhibicions que hem vist contra Valladolid, València, Sporting, Almeria, Sevilla... l'equip d'en Pep Guardiola és capaç de fer-li passar un ridícul espantós a aquest Real, que és el pitjor des de fa molt temps. I això és el que els culers exigim per tancar l'any dignament, una victòria contundent, si més no per redimir-nos del primer semestre de 2008, que va acabar com una mena de monument a la indignitat futbolística.

Contra el Real no pot haver-hi ni treva ni mitges tintes. El barcelonisme clama per una golejada d'aquelles que queden gravades a la memòria per anys i anys. El 6-0 ens submergiria en un èxtasi difícil de superar. I ens ho mereixem, per descomptat.