18 d'Octubre de 2012

Ahir sentia en algunes tertúlies de ràdio comentaris d’algunes editorials de diaris respecte la perplexitat que havia provocat en determinats cercles mediàtics estrangers, entre periodistes, etc... la proposta del President de la Generalitat de fer una consulta per conèixer la voluntat del poble català respecta la possible independència de Catalunya. Mentre escoltava aquestes tertúlies o llegia algunes editorials que també mencionaven aquest fet em preguntava: perplexitat de que? Com pot ser que una cosa tant democràtica com aquesta pugui generar avui tanta perplexitat? Pensava també que no genera aquesta perplexitat el referèndum sobre la independència d’Escocia el 2014.  

El que és més preocupant però és que  polítics madrilenys es mostrin perplexos encara avui, després de la massiva resposta dels catalans en la manifestació de l’onze de setembre i després del no rotund del president Rajoy a la proposta de pacte fiscal aprovada pel Parlament de Catalunya i presentada pel President de la Generalitat pocs dies després de la manifestació. Qui encara avui estigui perplex per la proposta del President de la Generalitat de fer la consulta durant el proper mandat no ha estat alerta o no ha volgut escoltar la pedagogia que durant 30 anys hem estat fent els catalans i, especialment, Convergència i Unió.

CiU ha estat sovint criticada per la seva política possibilista que, a risc i malgrat la simplificació, m’atreveixo a definir com aquella consistent en trobar la dosis prudent d’avenç nacional  que feia possible garantir la cohesió social de tots els catalans, en altres paraules, la única cosa que em posat per damunt d’aquest avenç nacional ha estat garantir la convivència interna del nostre poble.

Sempre hem estat en tots els grans acords d’Estat i contribuït a garantir la governabilitat de l’Estat Espanyol, en els Pactes de la Moncloa, en la redacció de la Constitució Espanyola, donant suport als governs agònics de Felipe Gonzalez, als d’Aznar,..., però això no va ser suficient. Vam haver de fer l’Estatut per dotar-nos d’un nou marc estable de relacions, però tampoc van escoltar, ens el van retallar i amb una actitud fatxenda han estat ignorant tot el que, no només els polítics, sinó la societat catalana estava dient.

És l’etern escolta Espanya..., però no tampoc. Tampoc han estat capaços de copsar la creixent indignació catalana pel tracte rebut durant els darrers temps. No han entès perquè no han escoltat que els catalans han dit prou i que ara, no és només una qüestió de drets històrics i de dignitat nacional, sinó també de supervivència col·lectiva. I jo, estic perplexa davant tanta ceguera madrilenya.

Un primer ministre del Regne Unit va dir una vegada: “no hi ha res al món que no tingui un moment decisiu, i l’obra mestra de la bona conducta és saber reconèixer quan ha arribat aquest moment”, ara ens trobem en aquest moment, ara podem fer el gran avenç nacional sense risc de fracturar la cohesió social i el nostre President, que ha demostrat saber-lo reconèixer, està disposat a aprofitar-lo. Sabem que no serà fàcil, però també sabem que qui sap que vol sempre trobarà el com.