28 de Febrer de 2011

A les institucions catalanes durant trenta anys hem estat construït l’estat del benestar, partint d’un sector públic tercermundista als anys setanta. Era lògic un augment continu i fort de la despesa pública.

Tants anys d’augment de la despesa pública han creat una inèrcia molt forta, i han acabat generant una síndrome, la síndrome del Pare Noel. És una malaltia que pateix gent de tots els partits; gent que ha fet i encara fa programes electorals com cartes als Reis Mags; que creuen que fer política és gastar cada cop més sense pensar, que fer política és dir a tot que sí. N’hi ha de més prudents i de més desaforats, però tots ells no han entès encara que els temps del creixement continu de la despesa pública s’han acabat, i s’han acabat per sempre.

L’escenari ha canviat. Avui ja no podem gastar més i més sense límit. L’Artur Mas ho va entendre a temps, i els resultats electorals de CiU de novembre van avalar la seva aposta per l’austeritat, davant la despesa descontrolada del tripartit. Els que fan de Pare Noel ja no guanyen eleccions, perquè no se’ls creu ningú.

Des de la Mesa del Parlament de Catalunya vam voler donar exemple en aquesta nova etapa, essent els primers en elaborar un pla d’austeritat, que ha permès a la presidenta Núria de Gispert tornar un xec de sis milions d’euros al govern; per primer cop a la nostra història el Parlament torna diners al govern, encapçalant l’esforç d’austeritat de totes les institucions.

A les properes eleccions municipals veurem un contrast fortíssim entre els que han entès el canvi d’etapa i els que no. I crec que els que segueixen patint la síndrome del Pare Noel perdran les eleccions. I molts d’ells no entendran què els ha passat, i seguiran sortint cada matí de casa vestits de vermell, amb barba postissa i una campana…