18 d'Octubre del 2012
Ahir sentia en algunes tertúlies de ràdio comentaris d’algunes editorials de diaris respecte la perplexitat que havia provocat en determinats cercles mediàtics estrangers, entre periodistes, etc... la proposta del President de la Generalitat de fer una consulta per conèixer la voluntat del poble català respecta la possible independència de Catalunya. Mentre escoltava aquestes tertúlies o llegia algunes editorials que també mencionaven aquest fet em preguntava: perplexitat de que? Com pot ser que una cosa tant democràtica com aquesta pugui generar avui tanta perplexitat? Pensava també que no genera aquesta perplexitat el referèndum sobre la independència d’Escocia el 2014.
El que és més preocupant però és que polítics madrilenys es mostrin perplexos encara avui, després de la massiva resposta dels catalans en la...
Continuar llegint...
21 de Juny del 2012
No crec que sigui cert que “España se levanta sola y no necesita ser rescatada” com ha afirmat el ministre del Reino de Espanya, el senyor Montoro. Amb actituds fatxendes com aquestes no només no sortirem de l’atzucac en que ens trobem sinó que estem contribuint a empitjorar la situació i convertint-nos en la riota d’Europa. Jo no em sento gens representada per aquestes paraules. Veure que malgrat la gravíssima situació econòmica, encara es continua negant el rescat i practicant la tradicional fatxenderia madrilenya m’allunya cada vegada més d’aquesta Espanya actual que, a més, em recorda l’Espanya expansiva del senyor Aznar que es creia que s’havia d’Espanyolitzar Europa.
El problema és que els governants estatals s’han acostumat a governar fent el fatxenda amb Catalunya. Si es pot mantenir als catalans en un espoli fiscal en el...
Continuar llegint...
12 d'Abril del 2012
Els governants estatals s’han acostumat a governar fent el fatxenda amb Catalunya. Es pot prometre qualsevol cosa als catalans; després s’incomplirà la promesa de manera descarada, i això no tindrà cap conseqüència. Es pot mantenir als catalans en un expoli fiscal en el marc de la pitjor crisi econòmica de la història mentre se segueixen finançant AVEs a racons deshabitats d’Espanya, i no passa res. Es pot acusar als catalans de malbaratadors tot i ser els únics que han posat en marxa mesures d’austeritat serioses, mentre l’Estat manté plens de funcionaris ministeris amb totes les seves competències transferides, i tot segueix igual.
Tant s’han acostumat a fer el fatxenda a Madrid, que pensen que també poden fer fatxenderia amb les institucions europees i els mercats del deute. Però no els funciona. El Sr. Zapatero va intentar la...
Continuar llegint...
03 de Març del 2012
Segons anuncien diverses fonts periodístiques, aquesta setmana sabrem com acaba el recurs que el Govern de la Generalitat va interposar en contra de les sentències del Tribunal Suprem que exigeixen que el castellà sigui llengua vehicular de l’ensenyament a Catalunya.
Amb independència del que finalment sentenciï el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, voldria reflexionar sobre la raó de ser de la immersió lingüística a les escoles de Catalunya. Perquè l’escola en català, tot i el que diuen alguns suposats defensors de la “convivència cívica catalana”, no obeeix a un “caprici nacionalista excloent”. Ans al contrari, la immersió lingüística és la principal arma de la que disposa la societat catalana contra l’apartheid. Precisament la convivència cívica de les ciutadanes i ciutadans de Catalunya...
Continuar llegint...
24 de Gener del 2012
El Regne Unit accepta celebrar un referèndum a Escòcia per decidir sobre la seva sobirania; el Canadà ja fa anys que permet que el Quebec voti lliurement sobre el seu futur. A casa nostra, en canvi, la intransigència del PP, del PSOE i d’altres poders fàctics i mediàtics espanyols segueix impedint-nos exercir el nostre dret a decidir.
PP i PSOE i companyia són estrictes defensors de la “indisoluble unidad de la Nación española, patria común e indivisible de todos los españoles”; però em sembla que aquesta intolerància no ajuda gaire a la defensa de les tesis unionistes, ans al contrari.
La flexibilitat que demostren el Regne Unit o el Canadà és un bon escenari per als independentistes, però també és el millor escenari per als unionistes; uns i altres poden defensar les seves idees amb diàleg, a partir de la...
Continuar llegint...
12 de Desembre del 2011
L’absència del President Mas als actes del dia de la Constitució de la setmana passada no hauria de sorprendre ningú. De fet, la sorpresa hauria estat que hi anés. Perquè a Madrid no ens hi conviden quan reformen la Constitució, ni quan la interpreten d’una manera totalment centralista per trinxar el nostre Estatut. A Madrid ja fa anys que només ens hi volen per pagar la festa dels uns i dels altres. I si ens queixem ens diuen insolidaris.
El President és coherent no anant a Madrid; és el President d’un país, Catalunya, que va signar un pacte constitucional amb unes condicions que avui ja no existeixen, amb uns partits estatals que ara en reneguen. PP i PSOE ja fa anys que han oblidat aquell gran pacte de consens del que va sorgir la Constitució. La Constitució no ha estat mai perfecta, però la seva calculada imperfecció era el resultat de molts equilibris:...
Continuar llegint...
20 de Setembre del 2011
S’han dit moltes coses arran la reforma exprés de la Constitució espanyola, pel que suposa de trencament del consens polític i social del 1978 i d’atemptat contra l’autonomia financera i política de Catalunya. Voldria, però, posar l’accent en un fet que aquesta reforma ha fet encara més evident: el contrast entre els conceptes d’austeritat a Espanya i a Catalunya.
Sembla que a Madrid, austeritat només vol dir escriure la idea amb lletres d’or a la sacrosanta Constitució. Es pot anunciar l’austeritat i omplir-se la boca d’austeritat, però es segueix gastant a tort i a dret com abans, sense prioritzar les inversions, per exemple licitant AVEs a Extremadura per gairebé 4.000 milions d’euros. Es tracta de parlar molt d’austeritat, d’intentar enredar als alemanys i fer veure que els fem cas, mentre se segueix igual, sense canviar res.
A...
Continuar llegint...
11 de Juliol del 2011
El passat 6 de juliol, l’Alcalde de Reus i diputat de CiU, Carles Pellicer, va defensar al plenari del Parlament de Catalunya la proposició de llei per aplicar a Reus el règim d'organització dels municipis de gran població, que va rebre el suport de tots els grups de la cambra, que havien presentat la iniciativa conjuntament.
El règim anomenat “de grans ciutats” es pot aplicar als municipis de més de 75.000 habitants en circumstàncies especials i amb l'aprovació prèvia del ple municipal, i s'haurà de desenvolupar ara en una normativa municipal en el termini d'un any a partir de l'entrada en vigor de la llei. És un sistema molt flexible, que dóna molta més capacitat organitzativa als Ajuntaments. Permet, entre d’altres mesures, organitzar la ciutat en districtes, amb una autonomia important; facilita la direcció professional dels serveis municipals i...
Continuar llegint...
05 d'Abril del 2011
Durant massa anys fer política ha volgut dir gastar cada cop més, de vegades sense pensar gaire, i això s’ha acabat. Per sempre. A la Generalitat, i també a la resta d’institucions, començant pels Ajuntaments.
Ara cal que gestionem millor, és l’hora de l’austeritat. Totes les institucions públiques han viscut massa temps per sobre de les possibilitats, i ara cal corregir-ho. Ara bé, això no ha de voler dir en cap cas caure en un altre error, el de retallar per retallar: no es tracta de retallar a tort i a dret.
De moment ens hem de recuperar dels set anys de tripartit a la Generalitat que ens han fet acumular dèficit; i després es tracta de tornar al bon costum de no gastar més del que es té. Però ni ara ni després hem de retallar prestacions socials, ni cap valor afegit social o institucional: hem d’aconseguir fer...
Continuar llegint...
28 de Febrer del 2011
A les institucions catalanes durant trenta anys hem estat construït l’estat del benestar, partint d’un sector públic tercermundista als anys setanta. Era lògic un augment continu i fort de la despesa pública.
Tants anys d’augment de la despesa pública han creat una inèrcia molt forta, i han acabat generant una síndrome, la síndrome del Pare Noel. És una malaltia que pateix gent de tots els partits; gent que ha fet i encara fa programes electorals com cartes als Reis Mags; que creuen que fer política és gastar cada cop més sense pensar, que fer política és dir a tot que sí. N’hi ha de més prudents i de més desaforats, però tots ells no han entès encara que els temps del creixement continu de la despesa pública s’han acabat, i s’han acabat per sempre.
L’escenari ha canviat. Avui ja no...
Continuar llegint...
Rss