28 de Febrer del 2011

"La Vanguardia.cat" : dubtes i més dubtes

La noticia de la sortida d'un nou diari en català mereixeria ser un motiu d'alegria. El naixement de „La Vanguardia "en català no aconsegueix entusiasmar a ningú i els motius són molt diversos. 

A la majoria de cases dels de la meva generació, La Vanguardia era el diari que durant molts anys va gaudir de pràcticament el monopoli de la premsa escrita. Encara avui, molta gent llegeix La Vanguardia per una qüestió de tradició i malgrat les alternatives que han anat sortint, una part de la societat catalana mai ha deixat de comprar el diari del grup Godó. 

De „La Vanguardia Española"del franquisme a „La Vanguardia.cat"d'ara no hi ha massa diferència d'actitud: una visió dels fets i les noticies amb un enfocament còmode, tractant de no fer enfadar al govern central. Fets com el del seu director Galinsoga, substituït per la...

Continuar llegint...

23 de Febrer del 2011

Tal dia com avui, jo era a Madrid

Avui fa 30 anys vaig iniciar un viatge de negocis amb un vol de Zuric a Buenos Aires, amb escala a Madrid. El dia 23 de febrer del 1981, a les 6 de la tarda vaig arribar a Madrid d'on sortiria cap a Buenos Aires el dia 24 a les 4 de la tarda. 

Un altre moment potser escriuré els detalls d'aquelles gairebé 24 hores passades a Madrid agafat per sorpresa en un intent de cop d'estat que vaig viure de primera ma al centre de Madrid on vaig anar per copsar la inquietud i fins i tot la por que la gent va sentir durant algunes hores, i conscient que assistia a un fet històric. 

Vist amb la tranquil-litat de dona el temps i la distància, i encara que és un fet poc i mal explicat, la possible tragèdia (que no va succeir malgrat els tancs a València) estarà sempre marcada per l'esperpèntica entrada de Tejero, amb el baix nivell del seu llenguatge i en un intent de cop d'estat molt mal organitzat com...

Continuar llegint...

14 de Febrer del 2011

El fet normal de la llengua

 

 

Després del partit de futbol al camp de l'Osca, l‘entrenador del Girona, Raül Agné, va contestar en català a una pregunta feta en català, tot i que va dir que després contestaria en castellà. Davant les protestes d'alguns dels periodistes presents, va abandonar la roda de premsa.

Lamentablement encara es noticia que un personatge públic parli en la seva llengua sense negar l'us d'una segona o fins i tot d‘una tercera segons convingui. Els monolingüistes, que són majoria a Espanya, no admeten fàcilment el nivell superior que suposa parlar més d'una llengua i obren la caixa dels trons cada vegada que poden.

Un cert contrast a la reprovació dels periodistes a Agné el va donar la peli cula „Pa negre ", guardonada amb molts premis „Goya ", rodada en català i basada en la novel·la del mateix nom d'Emili Teixidor. He...

Continuar llegint...

09 de Febrer del 2011

El futur no és Espanya

Per dir-ho més clar: Espanya, tal com està configurada ara, no te futur. I Catalunya no pot lligar el seu avenir a un país amb les estructures polítiques esquerdades per tots costats i amb una tendència quasi obsessiva a trobar-nos defectes i problemes. 

El viatge protocol-lari de Mas a Madrid, a més a més obligat per la necessitat d'anar allà a dir el que no volen escoltar, ha engegat una tronada digna d ‘una festa major. Bona part de les autonomies han posat el crit al cel, demanant el dret a „endeutar-se "tal com l'hi han permès a Catalunya. Fins i tot l'alcalde de Madrid, que és una ciutat i no una autonomia, ha denunciat el tracte discriminatori que suposa el principi d'acord Mas-Zapatero.

El portaveu del Govern, Francesc Homs, ho ha dit molt clar: "El que se'ns permet fer, el que es va discutir ahir, el que es va plantejar per part de Catalunya no és res...

Continuar llegint...

03 de Febrer del 2011

El franquisme del PPC

Em costa molt escriure PPC ja que no veig massa justificació a la C de Catalunya que sembla posada per definir la seu del partit i no per demostrar una identificació amb el país. 

Doncs bé, el PPC ha tingut la brillant idea de col-locar al peu de l'obelisc de la cruïlla del passeig de Gràcia i la Diagonal de Barcelona una figura en honor del rei Juan Carlos I per substituir el buit que ha deixat l'estàtua de la Victòria franquista acabada de retirar.

Aixecar monuments a fets històrics relativament recents sempre suposa un perill ja que si es gira la truita les veus per retirar-los o transformar-los seran inevitables. També és un risc posar noms de personatges vius a carrers, places o escoles. Val la pena de recordar, si més no com a anècdota, que a Cuba no s'han erigit monuments a Fidel Castro, ni han batejat carrers o indrets amb el seu nom. Tractant-se d'un...

Continuar llegint...