14 de Novembre de 2011

Som-hi! a manifestar-nos!!

La privacitat és cosa que escasseja avui. No sabria dir el perquè, però constato que ha esdevingut una raresa el fet que sigui respectada com cal.

Altres condicions humanes s’han desenvolupat molt, darrerament. Posem, per cas, la participació...  exagerada. Ignoro si una tendència pot ser directament influència de l’altra, i si fos així, en quin grau ho seria, però m’inclino a veure-hi una curiosa relació que només puc atribuir a l’àmbit de les persones que conformen el nostre entorn habitual. Diria que com menys es valora la discreció, més es conrea l’adhesió a participar en tota mena de manifestacions...

Avui no ens cal ésser íntims amics per dirigir preguntes compromeses a altri, a qüestionar una o altra acció, a demanar quina es la seva opinió personal o el nivell de la seva participació en àmbits prou íntims com puguin ser una doctrina, un partit polític o una aportació voluntària a una entitat clandestina.

Per contra -o no, si ho voleu així- podem impunement manifestar-nos clamorosament en oposició o a favor de tot. En acabar una exposició ben travada per una personalitat en la matèria, cal que ens disposem a sortir tot seguit de la sala de conferències abans que qualsevol pugui engegar la seva inoportuna “manifestació”. Faltaria més! Ell participa! Als concerts, fins i tot, el públic aplaudeix amb una celeritat -fruit de la seva contagiosa participació- que ofega les darreres notes de la partitura, amb la conseqüent ofensa del concertant i de l’amatent auditori. No ens podem, doncs, estranyar que proliferin els tertulians, els crítics, els xerraires i els pròpiament dits “manifestants”.

Podem pretendre saber-ho tot de tothom. Volem saber-ho tot i participar en tot. Potser això no és tan dolent com sembla. Potser és la natural conseqüència de la més saludable condició humana d‘afany de saber... No voldria a cap preu passar per injusta i malagradosa... Especialment avui, quan atacar els dits “indignats” és una mena de pecat contra la dignitat humana. I aquest col·lectiu crec que representa més que d’altres la definició de “manifestants”. Potser manifestar-se indignat es una opció correcta i només la forma de fer-ho pot ésser qualificada d’incívica. Caldrà tenir-ho en compte, si més no. Quan algú defensa els seus interessos, per més egòlatres que siguin, si no fereixen d’altri no es poden considerar il·lícits. I aquesta premissa, crec, pot ser vàlida per la situació que ens ocupa avui i aquí.

Si us sembla bé, podem reflexionar-hi més i millor a partir d‘ara. Moltes gràcies per la vostra amable atenció.

Anna Isanda
Cruïlla de Debat
14 de novembre de 2011