e-Noticies | Blogs blogs e-noticies e-noticies.cat

03 de Maig de 2012

El fet que ara s'hagi parlat tant de l’enfonsament del Titànic, arran dels 100 anys de l’accident, i malgrat l’empatx d’informació sobre el tema, em dóna peu a fer alguna reflexió actualitzada. Sembla ser, i així ho explica la llegenda, que mentre l’ostentós transatlàntic s’enfonsava, els músics del saló seguien tocant per als despistats viatgers que encara restaven tan tranquils. I s’havien cregut immortals, al marge de perills, en aquell marc imposant de potència tècnica.

Jo no sé si ens hem adonat que, igual que el Titànic, el nostre País ha xocat amb un iceberg que es diu Espanya, i com aquells despistats i ingenus viatgers, anem tocant la música que enganyosament ens relaxa, ingènuament o perquè no creiem del tot que nosaltres érem un País amb drets innegociables i ens vàrem acontentar amb la partitura hàbil de la promesa de negociar un Estatut dins l’iceberg espanyol dur i fred. Els nostres polítics van seguir tocant música celestial. No tots, és clar, però quasi cap no ha tocat l’alarma ni ha plantat cara als imperdonables errors i a la manca de valentia dels qui acceptaren una “Constitución Española” ben pensada per aconseguir la mort lenta de la nostra nació sense que es notés, i per fer-nos entrar definitivament dins l’harmonització castellana.

Molts hem arribat, per l’experiència, a la conclusió que sense Estat no hi pot haver cap desenvolupament de política cultural, econòmica, demogràfica, ni d'ensenyament, esport internacional, conferència episcopal, organització política, serveis de comunicacions, televisions independents,  etc. Podeu afegir-hi tot el que depassi el marges de la “província”.

Els nostres dirigents han de saber que ara no es poden entretenir escoltant “els músics del Titànic", escoltant missatges falsos com els que ens han vingut predicant des de l’enredada de la “transició política”. No poden badar més perquè el nostre vaixell fa aigües i hem d’estar preparats per poder encabir a les barques salvavides tot el poble català; ells, els polítics, han de vetllar per la pervivència catalana, fins a l’heroïcitat si cal. I com Ulisses, no escoltar els músics castellans, perquè la seva música és embotidora.

La llibertat no serà fàcil d’obtenir. Enlloc ho han realitzat com “bufar i fer ampolles”, i a tot arreu obtenir-la ha produït més o menys víctimes. La llibertat es pren, no te la donen mai. I això precisa molt valor per part de dirigents i seguidors. I més quan som i volem ser pacífics.

Penso que hem arribat a l’extrem de posar en marxa les sirenes perquè els despistats de tots els salons del vaixell, sense discriminació de classes, s’adonin de la gravetat de la situació. Els bots salvavides han de tenir tots vida pròpia en aquest combat desigual, cada barqueta ha de ser una associació on es viu ja la llibertat i es practica la catalanitat com si ja fóssim independents. La xarxa d’associacions conscienciades són almenys les que fan possible guanyar temps i poder esperar “un altre juny” -com diu el nostre himne- i que uns valents siguin capaços de salvar tot el passatge.

Hi ha una altra solució, que no és la meva: deixar-ho córrer i anar-se enfonsant amb els músics tocant els segadors una vegada l’any, lluir les roses per Sant Jordi i comprar un llibre de “mediàtics” encara que sigui en castellà.

Enric Cirici. Cruïlla de Debat. Penya de l'Ateneu Barcelonès.

Tafanera

Blinklist

Fresqui

Del.icio.us

Barrapunto

Digg

Men閍me

Twitter

Facebook

Afegir un comentari Enviar a un amic  
2754
0
Comentaris afegits 
No hi ha comentaris afegits a aquest article.
TORNAR