e-Noticies | Blogs blogs e-noticies e-noticies.cat

17 d'Octubre de 2008

Res excepcional

Dilluns, vint-i-cinc d’agost. Un camió bolca a l’AP7, a l’alçada de Castellbisbal. Res excepcional. Talla l’autopista (de pagament) i la cua es va allargant ja que ningú no ho avisa. Res excepcional. Com que estem de vacances no ens n’assabentem i agafem l’AP7 per l’autopista que ve de Lleida (també de pagament). Res ni ningú no ens avisa al peatge situat a la mateixa entrada de l’autopista col·lapsada. Res excepcional. Poc després, un cartell lluminós ens indica que hi ha un accident, que hi ha retencions fins a Gelida i que es recomana sortir per Martorell. Com no podia ser d’altra manera, les retencions comencen abans de Gelida i són de tal magnitud que decidim sortir de l’autopista per agafar la N340 a Subirats, carretera que fa anys que no agafem. Infeliços de nosaltres, pensem que amb el pas dels anys hi hauran fet alguna reforma que la faci més transitable. En arribar a la N340 ens hem de jugar la vida per a entrar-hi. No hi ha cap agent de tràfic a qui se li hagi acudit que serem molts els que optarem per aquesta solució i que el reguli. Res excepcional. Poc després de la cruïlla, l’Ordal. Ai, Mare de Déu!. El tap és tan gran que no veiem manera  que es pugui destapar. Res excepcional. Girem cua i via Vilafranca i Vilanova entrem a Barcelona per l’autopista del Garraf (de pagament, es clar) més d’una hora després del que haviem previst. Res excepcional?.
 
Penso que és impossible que ens prenguin el pèl d’aquesta manera i que ens quedem parats com si tot fos normal. Com pot ser que la ruta de la Mediterrània no tingui una autovia com tenen a Espanya altres rutes molt menys transitades?.
I amb aquesta pregunta començo a ferme’n d’altres.
Com pot ser que en pocs anys la nostra renda per càpita hagi baixat fins al setè lloc sense que les forces vives de la nostra economia diguin res? Com és que no reivindiquem que, com passa en d’altres països d’Europa, la contribució a la solidaritat es faci segons el lloc que s’ocupa en aquesta classificació en funció de la renda?
Com és possible que els nostres politics es preocupin més per les pròximes eleccions que per el·laborar estratègies comunes a mig i llarg termini i que les defensin per damunt dels interessos de partit? Com és que no veuen que tots els partits d’àmbit estatal tenen el mateix comportament a l’hora de tractar (o maltractar) amb nosaltres i que en front d’això només hi val la unitat?
Com és que la societat no reacciona i castiga els qui no defensen el nostre país com cal?
Com és que tantes vegades comfonem el pactisme amb la renúncia?
Com és, com és, com és?....
 
Se’m dirà que tots els pobles tenen allò que es mereixen, però, d’entrada, em nego a acceptar-ho. On són els nostres valors? On són les nostres capacitats emprenedores? On és el nostre orgull de poble?.
O és que es tractava de miratges i no som com ens pensem que som?.
Intentar donar resposta a aquestes preguntes em porta a un estat que no és el més apropiat quan un encara gaudeix de les vacances i per això dono un pas més i penso que, sigui quina sigui la resposta que cadascú doni a les preguntes anteriors, i a d’altres que ens puguem fer, ens cal rearmar la nostra moral, ens cal prescindir d’allò que ens separa – que amb freqüència són els detalls ja que ens perd el desig de ser “purs”- i buscar el que ens uneix, que és més del que ens pensem.
 
Cal trobar liders a la societat civil (de moment els polítics deceben més que entusiasmen) que impulsin veritables innovacions en tots els àmbits: educatiu, social, econòmic, món emprenedor... I parlo d’innovació amb totes les seves conseqüències i tots els seus riscs. Massa vegades intentem reproduïr el passat quan el que cal és, emprant-lo com a referència, obrir nous camins, posar-ho tot en qüestió, debatre en profunditat i, per què no, copiar el millor d’aquells que ens superen.
És cert que amb un Estat propi possiblement les coses serien més fàcils, però no podem oblidar que en situacions amb menys possibilitats que les actuals, però amb més sentit de poble, hem tingut més tremp del que ara em sembla observar. I tan de bó que sigui una percepció errònia.
Que les coses no són fàcils?. Cert. Però també ho és que no ens podem quedar lamentant-nos amb els braços creuats. Pensem, debatem, col·laborem, creem xarxa, conspirem junts, innovem.
Aquesta és la paraula màgica. No ens quedem ancorats en el passat. Sense renunciar a res d’allò que ens fa ser el què som, replantege’m-ho per fer-ho entenedor a una nova societat que, si ho fem bé, hauria d’acceptar-ho amb entusiasme.
Si és així, també reaccionarà el món polític que, passi el que passi, és imprescindible per l’avenç de la nostra societat.
 
RAMON GARRIGA, “Cruïlla de debat”, penya de l’Ateneu barcelonès

Tafanera

Blinklist

Fresqui

Del.icio.us

Barrapunto

Digg

Menéame

Twitter

Facebook

Afegir un comentari Enviar a un amic  
1140
0
Comentaris afegits 
No hi ha comentaris afegits a aquest article.
TORNAR