26 de Juliol de 2009

Pujol i la independència

Fa pocs dies,  varem llegir, lleugerament sorpresos, que el millor President que ha tingut el país els darrers anys, digués que la independència de Catalunya no era possible i que la no independència tampoc no era fàcil. Certament que molts, i no és nou, han cregut els darrers anys que això era així. Quan jo era jove, i parlava amb generacions que varen ser protagonistes del desastre de la guerra del trenta sis, sentia dir el mateix: no hi ha res a fer. La veritat és que Pujol i molts d’altres varem demostrar el contrari: que sí hi havia quelcom a fer. Reconstruir Catalunya fins a on fos possible; posar el país en millor situació de com el varem trobar.

Certament que els polítics, amb més o menys bona fe, han intentat dur a terme tota mena de formulacions: l’Espanya gran de Cambó, l’Estat de les autonomies, l’Espanya plural, la federal...Penso que ja no queda res  per assajar. Llegiu les memòries de tots els protagonistes polítics des de fa cent anys fins ara i ho veureu clar.

No sé si és possible la independència de Catalunya o no; però el què si ho és, és la meva llibertat personal per fer actes que hi portin. Ens podran reprimir i ens podran fer mal, però la meva llibertat interior, i en el què es pugui de l’exterior, no podran anihilar-me-la. Accepto que em volen esborrar del mapa i jo haig d’actuar de manera que no ho puguin fer; i si cal que treballi fins al darrer dia, ho faré, perquè la ocupació de la meva pàtria cessi.
Doncs bé, prescindint de solemnes i abrandades declaracions, tots podem treballar per l’alliberament sense retòriques. Amb una estratègia global per arribar a la terra promesa, i una tàctica del dia a dia, sense parar. Fer volar coloms es veu massa i frena el progrés, més val fer la formigueta.

Potser si que, ara com ara, no és possible aspirar a una independència real, i cal esperar, sense deixar de creure en messianismes, però tampoc fent cas d’aquells qui diuen que tenen solucions a tocar. No ho sé, quan serà possible; de segur,  quan el poble democràticament ho vulgui.

El què volem ho sabem molt bé, i  som conscients que els espanyols també ho saben i no ho volen ni ho comprenen, ni ho han entès mai. El seu ideal és la reducció de Catalunya a les quatre províncies sotmeses. Sabem que qualsevol fórmula sofisticada que porti al port que volem serà rebutjada de forma contundent i amb odi. Aquesta realitat només pot ser modificada amb fets i sense pretendre cap ridícula pedagogia envers ells. No ho volen; ho tenen clar i tenen molt poder.

Per tant, estem en el moment de la tàctica diària de treure tot el possible amb les nostres forces. Podem emprar definicions teòriques que ens serveixin per  parlar entre nosaltres; però ells, entenent-ho o no, no ho volen, odien qualsevol signe de vitalitat catalana. Ve de massa lluny per poder arreglar-ho. I tot allò de l’Espanya plural, l’Espanya gran etc no està malament, si serveix per anar arrancant peixos per al cove. Qualsevol tàctica, coneixent l’estratègia, i la definició, és bona, si s’encamina al port que volem anar. I això es detecta fàcilment si reflexionem; ells també ho saben i només es doblegaran per força. Però les voluntats acaben ensorrant els imperis més poderosos, i la consciència nacional catalana acabarà per posar en evidència que els espanyols són una potència ocupant. No poden ocultar la realitat en una nova societat basada en la informació. I els traïdors o col·laboracionistes, inevitables, podran ser posats en evidència constantment. Quan el Parlament de Catalunya tingui una majoria que manifesti la seva identificació nacional, de segur que ells mateixos, els opressors trobaran fórmules urgents. La pedagogia per als seus, que la facin ells. Nosaltres no hem de negociar res, ni cal; la llibertat no es negocia. Només hem de practicar les relacions  habituals amb l’ocupant, que sàpiguen  que la nostra meta és la llibertat sense adjectius. Que passin de la tolerància al respecte és cosa d’ells.

Enric Cirici “Cruïlla de debat”, penya de l’Ateneu barcelonès