e-Noticies | Blogs blogs e-noticies e-noticies.cat

29 de Novembre de 2008

Recentment va tenir lloc a Barcelona la celebració del vint-i-cinquè aniversari de la Fundació per la Pau. Havia d’assistir-hi el profesor Federico Mayor Zaragoza, però, tot i que no ho va poder fer, va trametre unes paraules, de fet una conferència, de les que em quedo amb dues afirmacions que són de plena actualitat,  independentment  que segons quines comparacions puguin ser molt discutibles o no es puguin fer:


- El sistema soviètic va fracasar perquè  posava l’accent en la igualtat i oblidava la llibertat i la justícia. El sistema occidental, d’economia de mercat sense cap mena de limitació està fracassant perquè  posa l’accent en la llibertat però oblida la igualtat i també la justícia.

- Cal passar d’una economia de guerra,  on les grans inversions es fan directament o indirecta amb aquesta finalitat (o amb la de defensar-se, que ve a ser el mateix), a una economia de la sostenibilitat
Poc després, llegia que Nicolas Sarkozy clamava pel canvi a una economia ètica.

Els últims dies hem anat llegint als diaris articles de persones més o menys generadores d’opinió que s’expressen en termes equivalents  relacionats sempre amb la profunda crisi en la què estem immersos.
Tot això em porta a pensar què pot ser una economia de la sostenibilitat o una economia ètica, que entenc han de ser el mateix, si és que poden existir.

D’entrada,  no és fácil fer-ne una definició.  Més aviat es pot intuïr de què es pot tractar.
Els darrers anys,  els qui seguien reivindicant que calia fomentar el que s’anomena economia productiva eren considerats uns passats de moda. Quan clamaven que la generació constant de necessitats, necesaria per  mantenir un nivell constant de creixement artificial de les vendes, provocava el creixement de les distàncies entre rics i pobres (tan a nivell d’un mateix país com a escala planetària) eren considerats uns passats de moda. Quan denunciàven que molts serveis financers no eren altra cosa que especulació pura i dura (si no es tractava d’estafes encobertes amb noms que no volien dir res però que sonaven bé) sense cap valor afegit, eren considerats uns passats de moda.

Doncs bé; molts dels que acusaven als productivistes de no estar al dia ara demanen la intervenció dels Estats i de les organitzacions supraestatals per salvar la situació econòmica. Probablement res no tornarà a ser igual després d’aquesta crisi de grans dimensions. Caldrà aceptar un cert intervencionisme estatal (potser millor parlar de control) i la intuició ens diu que hem de tornar a posar l’economia productiva en el seu lloc. Una economia productiva el més neta possible i que tingui en compte que no podem exigir als països en vies de desenvolupament allò que no vàrem fer nosaltres. Una economia productiva que premïi el risc, sense el qual no hi ha creativitat i innovació. Una economia productiva que tingui com a finalitat atendre, en primer lloc, les necessitats bàsiques de tothom. Una economia productiva els  beneficis de la qual  repercuteixin a favor dels pobles on aquestes produccions tenen lloc.

L’experiència ens diu que, contrariament al que han defensat els liberals purs, l’economia de mercat, que no poso en dubte que és la que cal mantenir, no defensa com cal aquest tipus d’economia productiva. Per això fa falta una certa intervenció, o al menys tutel·la, dels Estats que, en una economia globalitzada, han d’actuar d’una manera consensuada. Les organitzacions supranacionals han de servir per això.


Fins on ha d’arribar aquesta tutel·la és quelcom difícil de definir. Penso que en els anys propers ha de ser objecte d’un procés de prova i error per tal d’intentar assolir els objectius que plantejava el Profesor Mayor Zaragoza: crèixer preservant la igualtat, la llibertat i la justicia. I aquest intent només es pot fer des de la llibertat.
Els errors dels últims anys i les seves conseqüències haurien d’ajudar a portar a terme aquest procés d’una manera oberta i sense reserves, i aceptar-ne totes les conseqüències. Segur que si ens en sortim haurem donat un pas important en la substitució d’una economia “de guerra” per una de més sostenible.
Per fer això cal confiança. Cal restituïr la confianza en el món polític, que és el que ha de liderar el procés d’adaptació. És posible que la falta de lideratge hagi pogut donar peu al desbocament del món financer dels últims anys. I la confianza no és quelcom que es doni gratuïtament. Cal guanyar-la. No fa gaire, en un altre article dedicat a Catalunya, demanava lideratge a la societat civil amb l’argument de que els polítics ja s’hi afegirien. La magnitud de la crisi econòmica actual em fa pensar que necessitem que els millors facin política i que aquesta sigui d’abast ampli a tots els nivells; nacional, estatal i global.


No es pot perdre temps. La crisi financera, econòmica i de desconfiança en el món polític és molt profunda i no és difícil preveure’n conseqüències socials. No ens podem deixar convèncer per la mediocritat.         
 
Ramon Garriga, “Cruïlla de debat”, penya de l’Ateneu barcelonès

Tafanera

Blinklist

Fresqui

Del.icio.us

Barrapunto

Digg

Menéame

Twitter

Facebook

Afegir un comentari Enviar a un amic  
1185
3
Comentaris afegits 
Kropotkin (Vic) 03-12-2008 - 10:27
¿Y las subvenciones, son éticas las subvenciones? ¿Y el apartheid lingüistico, es ético? ¿Y el 3%, es ético? ¿Y la manipulación de periódicos, revistas, radis , tv,etc.,es ético? ¿Y la inmersión lingüistica por narices, es ética?
Manuel Cardeña Coma (Barcelona) 01-12-2008 - 10:56
Estic d'acord amb el contingut de l'article. Cal pensar que tenim un exemple viu sobre el com tractar l'economia. Es l'economia social de mercat alemanya. Això i la honestedat personal són bàsiques.
No existeixen economies lliberals (Barcelona) 01-12-2008 - 03:58
L'economia d mercat sense cap mena d limitació no existeix, no sigui mentider Sr. Garriga, el repto a q m doni 1 sol exemple de pais. Ni tan sols EEUU, on l'Estat és 1 actor importantissim en l'economia. Aquesta crisi és culpa dels governs no del mercat
TORNAR