03 de Juliol de 2011

Patriotisme de futur

Catalunya és una terra que acull des de fa molt de temps una immigració fortíssima. Va a tongades. L'actual és molt barrejada, amb una presència notòria de musulmans i d'americans del centre i sud del continen.

Aquesta constatació l'hem de posar en paral·lel a l'ambició que Catalunya proclama, cada cop amb més insistència, a favor de la seva independència política. Quan apel·lem als nostres senyals d'identitat: llengua, història, dret..., factors tots ells de la màxima importància i que ens identifiquen com a poble, és evident que aquests no són els factors que poden induir tota la nova immigració a acompanyar-nos en la nostra lluita; senzillament perquè encara no són els seus.

Quins poden ser els seus? Hem de bastir un model de futur que comprengui tots aquests valors, que són imprescindibles; però n'hi hem d'afegir uns quants que facin veure que aquest futur que ens ha de procurar la independència està ple de convenciments positius per a tothom, i no solament dels provinents de la millora dels aspectes econòmics que la recaptació de tots els impostos farà possible i que són, sens dubte, molt importants però no els únics. Aquests, juntament amb els valors de la convivència, els de la llibertat cívica, pacífica i acollidora, una sanitat i una escolaritat a l'abast de tothom..., ens han de permetre oferir un futur de benestar en el qual les persones, vinguem d'on vinguem, puguem viure les pròpies creences amb llibertat, amb respecte, i crear les nostres famílies en un clima de pau, amb una qualitat perdurable de civilitat per a ells, per a nosaltres, per als seus fills i per als nostres.

Patriotisme de futur. Construir un país on valgui la pena viure. Això no és una utopia, o més ben dit, sí que és una utopia, però és una utopia realitzable. Difícil, però realitzable si tots plegats ens ho proposem i si som capaços de no renunciar a la llibertat per un plat de llenties.

Hem de tenir una gran fermesa de caràcter, tant en el procés com en l’obtenció de la nostra independència, perquè estem massa acostumats a trobar la feina feta i a pensar més en els nostres opressors que en la nostra llibertat. Patim, des de fa molt de temps, de la Síndrome d'Estocolm

Aconseguir el nostre objectiu demana sacrificis, però el premi és tan important que qualsevol treball esmerçat ens semblarà poca cosa davant d'allò que haurem obtingut, si allò obtingut és la independència de Catalunya.

Tant de bo que aquest planteig pogués ser assumit per una gran majoria i també pels nouvinguts. Estem segurs que qualsevol problema, per difícil que sembli, té una solució. Cal paciència, treball i saviesa per resoldre'l. Hem de fer el nostre camí vers l'objectiu final, democràticament i pacíficament, sense defallences.

Manel Cardenya
Cruïlla de Debat - Penya de l'Ateneu Barcelonès
Juny 2011