e-Noticies | Blogs blogs e-noticies e-noticies.cat

10 de Desembre de 2013

En ocasió de la beatificació dels “màrtirs” de la nostra revolució –diguem-ne revolució d’allò que feren els anomenats antifeixistes nostres, quan els veritables revolucionaris van ser el general Franco i els seus– s’ha tornat a parlar de si eren màrtirs i per què no s’anomenaven també màrtirs els sacerdots bascos assassinats pels franquistes, i del  paper que va tenir, en general, l’església espanyola a favor de la cruzada.  I per què no ha demanat perdó per aquest fet.

Malauradament hi ha una falta de claredat per part dels diferents partidaris i opinants  actuals. Subratllo actuals, ja que durant el conflicte és més fàcil entendre la contraposició d’opinions, no la raó d’uns i altres. Estàvem en guerra i la sang que vessaven els assassins d’ambdós costats ajudava a justificar erròniament les respectives posicions.

Pel que fa als nostres, havíem de suportar, per la feblesa de la nostra Generalitat, que uns assassins es dediquessin a matar capellans i a cremar esglésies. Si bé, tant ara com en temps passats, alguns pretesos intel·lectuals d’ací i de l’estranger han volgut justificar l’odi de certs col·lectius de pagesos i treballadors industrials envers els  representants de l’església catòlica –perquè aquests havien estat doctrinalment i materialment al costat dels “explotadors” de les classes humils–  no podien justificar-ne mai  els assassinats.

En aquestes revoltes s’assassinaven capellans i es cremaven esglésies sobretot perquè era més fàcil fer això que no pas assassinar banquers i cremar bancs. Els eclesiàstics difícilment disposaven de forces armades que els defensessin; en canvi els banquers i els bancs tenien gent armada a les seves ordres.

Per això, a casa nostra va haver-hi molts criminals assassins d’eclesiàstics. Però varen fer una cosa més greu: van cometre un gran error polític.  I aquest error polític el vàrem pagar tots els catalans amb la victòria del general Franco. Victòria a la qual van contribuir l’assassinat de capellans i la crema d’esglésies. Potser en la “memòria històrica i memorial democràtic” caldria posar les milícies antifeixistes al costat dels antidemocràtics i franquistes, no al nostre costat.

També cal veure fins a quin punt es pot parlar de “màrtirs” referint-nos als sacerdots i als catòlics assassinats. Realment ¿varen ser assassinats per la seva creença religiosa o bé perquè els assassins, probablement intoxicats per una propaganda antireligiosa,  pensaven que eren puntals dels seus explotadors?

També s’ha tornat a suscitar l’interrogant de si l’església ha de demanar perdó per la seva adhesió a la cruzada, especialment després de la declaració firmada per gairebé tots els bisbes espanyols i que no va voler signar el nostre cardenal Vidal i Barraquer, primat de la Tarraconense.  I també per haver fet costat al Règim criminal franquista un cop acabada la guerra. 

Posats en aquest pla, potser caldria que també ho fessin els hereus dels assassins de capellans i, fins i tot els successors de la Generalitat,  per no haver impedit la matança. I encara per haver boicotejat la personalitat cultural del nostre poble, prohibint el culte públic i canviant la toponímia religiosa tan arrelada al nostre país. I amb la vergonya posterior que va ser el franquisme qui ens va tornar els noms deguts, però, per a més INRI nostre, prostituïts per una llengua instrument d’opressió.

Aquesta suposada obligació de demanar perdó, per part dels successors d’uns i altres, pot tenir el seu sentit. Però allò que de debò  havia de fer l’església a Catalunya, i que realment va donar el seu fruit de reconciliació, era la denúncia del règim opressor. I això ho va fer d’una manera excepcional el Montserrat de l’abat Aureli M. Escarré amb  la seva acció de refugi i ajuda als perseguits polítics antifranquistes, de protecció a les institucions oprimides, de foment de la cultura i la llengua catalanes i, d’una manera molt notable, en la predicació pública a la basílica des de la festa de la Puríssima del 1958. En unes circumstàncies i un sentit molt divers de les intervencions del cardenal Segura o del bisbe Pildain, cosa que no ha entès el pare Josep Massot que tant ha estudiat la història de Montserrat.  I a partir d’aquí en moltes homilies pronunciades per l’abat en festes assenyalades. I, encara amb més ressò i eficàcia, en les seves declaracions a Le Monde, de les quals celebrem ara el cinquantenari.

El pare Escarré, seguint el seu abat i amb altres monjos, salvats gràcies a la Generalitat i que un cop fora podien viure en monestirs estrangers, van anar a l’Espanya de Franco, perquè l’abat Marcet creia que era l’única manera de poder recuperar el Monestir. Allí el gruix de la comunitat es va instal·lar al balneari de Belascoáin, cedit pel Bisbat de Pamplona.

Alertats pels rumors que els arribaven sobre el nomenament d’un canonge de Salamanca com a futur administrador del Monestir de Montserrat, per fer-se’n càrrec una vegada  “alliberat”, i determinar aleshores a quina comunitat havia de ser entregat, el pare Escarré, d’acord amb el seu Abat, es traslladà a Saragossa on obtingué de les autoritats militars –ignorants dels propòsits del règim– un salconduit per acompanyar, com a custodio del Monestir de Montserrat, les tropes que avançaven. El monjo Escarré aconseguí junt amb un altre monjo, el germà Albert Miquel, entrar en terra de ningú i arribar al Monestir el dia 29 de gener de 1939.  Allí  van trobar el germà Alfons Llovet que hi havia pujat el dia abans des d’una masia situada al peu de Montserrat on havia estat amagat durant tota la guerra. El mateix dia 29 se’ls afegí el pare Sever Rañé.  Entre tots van donar al Monestir una aparença de vida, i el dia 30 el pare Escarré celebrà a la basílica la primera missa des de l’inici de la guerra, acompanyat a l’orgue pel pare Rañé. L’exèrcit franquista no hi arribà fins el dia 1 de febrer. El pare Escarré,  per donar més solemnitat al moment i amagar la feblesa de la minúscula comunitat, es va presentar als militars que comanaven la tropa com a Pare Prior del Monestir i els va rebre en nom de l’Abat.  Així es va salvar Montserrat d’un futur incert que hauria pogut ser nefast per a Catalunya.

Quan, uns anys després, va ser elegit abat de Montserrat, el pare Escarré potser no va demanar perdó explícitament, però va denunciar obertament el règim i va ajudar els qui maldaven per acabar amb l’opressió franquista.

Ramon Vila-Abadal

Tafanera

Blinklist

Fresqui

Del.icio.us

Barrapunto

Digg

Menéame

Twitter

Facebook

Afegir un comentari Enviar a un amic  
697
0
Comentaris afegits 
No hi ha comentaris afegits a aquest article.
TORNAR