18 de Maig de 2010

En principi, l’opció espanyola del PSC  d’anar amb el PSOE és lícita i no hi hauria res a dir; però, els qui no hi estem d’acord nacionalment, podem manifestar el nostre refús. Hi ha suficients elements per no dubtar de l’espanyolitat dels socialistes catalans; de Reventós i Lluch al President Montilla, tots així ho acrediten.

Segurament  una part de la militància  del partit socialista català creu que és pot ser catalanista incardinat en l’Espanya actual. És la il·lusió dels qui fins ara han cregut amb un PSOE comprensiu amb els anhels catalanistes de poca intensitat. Són els qui han somiat en un Estat federal, i han rebut com a resposta la reducció a un Estat provincial. Crec que ara aquesta posició s’ha fet insostenible, com ho demostra la  realitat diària: els espanyols no volen sentir parlar de cap opció per encaixar Catalunya a l’Estat que no sigui la nostra renuncia nacional. El  pressupòsit federalista  només és acceptat pels socialistes que viuen a Catalunya i que ,de fet, donen  prioritat a allò que ells en diuen estat social. I després alguns són catalanistes de diferents graus. No hi ha res a objectar;  però no es pot  fer veure que Catalunya  sigui una prioritat per  ells.

El PSC és el PSOE;  ho ha dit el Sr. Zapatero, sense cap protesta dels socialistes catalans. El nostre País és vist i definit com volen els socialistes espanyols i, per tant, per ara, res de res  quant a federalisme;  en tot cas una més o menys tímida descentralització.  És possible que això ja vagi bé al Sr Montilla i als seus. I que aquests pensin que els importa poc que, a la llarga, el nivell de la catalanitat actual desaparegui. Però segurament s’hauran d’enfrontar amb aquells propis socialistes que no volen aquest final,  i  amb tots aquells qui, per contra, lluitem per totes les llibertats que ens pertoquen, al marge de la  formació política en què estiguem enquadrats.

No hi ha cap patriota català que s’empassi la possibilitat que influint dins del PSOE solucionarem la llibertat de Catalunya. Per tant, que els anomenats catalanistes dins el PSC  ho analitzin serenament i optin per Espanya o per Catalunya, sense disquisicions. La solució que sembla insinuar Ferran Mascarell és interessant, però dubtosa: consistiria a enfortir la presència catalana a l’òrgan de poder real que són les “Cortes”, amb un PSC independent. Entenc que vol dir que tots els grups catalans units forçarien solucions catalanistes a Madrid. No  crec que el President Montilla estigui per la labor i menys encara el PP i el PSOE, que es posarien d’acord per anular la voluntat catalana de fer-se respectar.

El camí és un altre. Si el nostre parlament “de fireta” fos capaç de tenir una majoria nacional, rebria el mateix poc respecte que rep ara d’Espanya, com es veu amb el tràmit de l’Estatutet. De moment. Però les coses no serien tant fàcils per als espanyols que apareixerien com una clara ocupació sobre Catalunya. I això no sé quant de temps podrien mantenir-ho; seria inaguantable per  la democràcia espanyola aparèixer com a ocupant del nostre poble. Són ells qui tindrien la necessitat de fer alguna proposta de conciliació.

Mentrestant, amb fredor, no hi donem més voltes: votem catalanitat a les urnes, potser no se’ns demana res més ara com ara la ciutadania catalana.

Enric Cirici. Cruïlla de debat. Penya de l'ateneu barcelonès