13 de Setembre de 2008

L’engany de l’Estat de les autonomies

Sorprenentment i hàbilment, els espanyols del PSOE, PP i altres ja els  va bé enfrontar unes autonomies contra les altres. Dividir els pobles per seguir centralitzant l’Estat. I encara aclapara més la innocència dels nostres polítics de caure en un joc tant evident i pervers. Els provincians de  les autonomies que no tenen cap ambició nacional pròpia, fàcilment es deixen portar per unes ambicions localistes i ni s’adonen del joc que els utilitza a ells per desfermar odis contra Catalunya en benefici d’un tercer: Madrid que els paga la seva adhesió amb diners detrets als catalans.

Malauradament els polítics catalans sembla que són poc valents per plantar-se, almenys fins ara.
La descentralització, i no diguem les autonomies tal com es van dissenyar, han de rebre els diners dels nostres impostos que paguem a l’Estat. Es va acceptar que, excepte el País Basc, una entitat supranacional (teòricament Espanya) els ha de recaptar i transferir a mesura que va traspassant serveis i quedar-se la part destinada a serveis comuns. Les “componendes” de la transició van provocar que les coses no quedessin clares i que tot s’hagués de negociar punt per punt en la creença que els espanyols creien en l’estat de les autonomies. La realitat és que Espanya en bloc no creu en la plurinacionalitat, el federalisme ni en l’invent capciós de les autonomies. No es pot fer res sense federalistes, autonomistes...en el conjunt espanyol.  

On vaig amb aquest raonament, doncs senzillament a fer veure a tots que no es tracta de prendre recursos a cap autonomia sinó el que cal fer és aprimar els serveis centrals de l’Estat. És el desmantellament de l’economia centralitzada i excessiva, d’on han de  sortir les misses. Andalusia i altres han de quedar al nivell que tenen, inclòs el creixement que l’economia general permeti amb la reducció dràstica de les despeses de l’Estat. Cal anular un ministeri de cultura que té traspassades les seves funcions i així successivament i progressivament d’altres serveis. No es pot mantenir despeses provincianes amb l’esforç indefinit català i d’altres mediterranis. Andalusia, Extremadura i altres no han de viure de l’espoli de Catalunya que té un topall de resistència, sinó de la descentralització autonòmica si creuen en ella.

Parlar d’autonomia quan els plans espanyols són sempre centralitzats: com les comunicacions ferroviàries, viàries, culturals, etc. I el centre segueix projectant amb croquis mental i pràctic des del centralisme històric més radical. Voler que paguem un Madrid com un nou París fora de la història i els temps, és una demostració que les autonomies esdevenen pura imaginació per tapar la boca als que esperaven alguna cosa més del pacte autonòmic.

No és que no ens interessi un Estat de les autonomies, és que no es compleix la filosofia que ens van vendre uns i altres fa trenta anys. I a més, ara, enfortits els centralistes després de tant de temps de la mort de Franco. Remouen, en autonomies provincianes, velles sensibilitats, enveges i odis contra Catalunya per tapar l’arrel del problema xuclador estatal. La fórmula, d’empènyer uns àrees contra les altres pretén mantenir una Espanya “una, grande i libre”. Hi ha un clàssic musical que defineix aquesta insensatesa és “l’aprenent de bruixot”. Anem per aquesta pendent.  
O s’aprima la organització de l’Estat o no hi haurà més que les províncies tradicionals a més de les vegueries per dividir-nos més. De segur que d’una manera o altre l’arranjament del bunyol, necessari potser en la transició política després del franquisme, comportarà una crisi d’Estat seriosa. Sense un nou plantejament, el plet de les nacionalitats històriques no té sortida. Dins d’Europa una dictadura compartida entre el PSOE i el PP sobre Catalunya és bastant inversemblant.  


Cruïlla de Debat, penya de l’Ateneu Barcelonès
Enric Cirici