29 d'Octubre de 2011

Estimada i dissortada llengua

Tenim vergonya de la nostra pròpia llengua?
Ja ho sabem. Tenim una llengua que parlem relativament, poques persones al món, que a més està assetjada contínuament des del 1714, i que ha sobreviscut gràcies, principalment, a la transmissió familiar i, així i tot, ha creat una literatura excel·lent que ha estat traduïda a tots els idiomes de cultura.
Aquesta continuïtat ha estat fortament entorpida per una immigració de procedència castellana que no ha deixat el seu monolingüisme i no ha volgut incorporar-se a l’ús del català, salvant nombroses excepcions, però mantenint el gruix de castellanoparlants, amb els quals, tot i la nostra pobresa d’esperit que sempre ens fa claudicar de la pròpia llengua, si volem, no tenim problema per entendre’ns, tot i mantenir la nostra.
Ara ens trobem amb un nou atzucac. Les noves famílies arribades amb llengües molt més allunyades. En primer lloc, les anomenades llatines, provinents de llatinoamèrica, que pensaven arribar a un país de parla castellana i s’han trobat amb una nova llengua que desconeixien i que els reca haver d’emprar. Després, les persones originàries de països tan distints com Rússia o el Marroc, l’Índia o Romania, per posar uns exemples, que no saben ni un borrall de català ni tampoc de castellà. La idea d’utilitzar una eina educativa com és l’anomenada immersió lingüística, a fi d’igualar l’alumnat amb una base lingüística que coincideix amb el territori d’arribada o, millor dit, d’acollida, aquesta idea, una vegada que s’ha experimentat durant trenta anys amb uns resultats excel·lents, ara de cop i volta resulta ser l’ase dels cops d’alguns monolingües castellans que habiten Catalunya. Són quatre famílies, se suposa que amb l’encoratjament d’alguns interessos partidistes anticatalans hereus del temps de la dictadura, les que han provocat l’enrenou.
Cal prendre consciència d’un fet: per viure a Catalunya no cal el català. I això per què? “Nosaltres” els ho posem tan fàcil que de seguida que algú parla castellà o té la pell negra o aspecte indi, ja suposem que no sap el català; ah! però sí que sabrà el castellà, i li parlem en castellà depreciant la nostra pròpia llengua, com si ens n’avergonyíssim.
Estimada i dissortada llengua, tenim vergonya de tu? És això? Aleshores som d’allò que se’n diu uns malnats. Cal prendre consciència urgentment d’aquesta situació perquè ens hi va la nostra estimada llengua catalana.

Sefa Amell
Cruïlla de Debat